Sí, sí, agitat, agitat...

Espero aquests moments, tan escassos, amb el delit d’un Miquel Iceta davant d’un Tribunal Constitucional. L’últim cop va ser el 2012. L’anterior el 2008. O sigui que ja fa temps. El plaer costa d’aconseguir. I aquest divendres ha tornat a passar. Aquest divendres s'ha estrenat nova pel·li de James Bond i els diaris n'han parlat. Em diuen els amics (i amants) que aquest Bond és més humà, perquè a la penúltima pel·li, Casino Royale, l’heroi està enamorat de la noia. Està bé. Sempre agrada. I és en aquesta pel·lícula que l’agent expressa la seva idea del que ha de ser la dona ideal o que s’hi assembli: és aquella que sap fer tan bé la salsa bearnesa com l’amor. Santa raó. I per a mi un home que sap fer la salsa bearnesa és un home que, per força, sap fer l’amor. En fi, recordem que el tal Bond es demana, a Casino Royale, un Chateau Angelus del 82. I que aspiro a aconseguir que, quan siguem independents, es demani un Sot Lefriec del 2006 o un Dofí del 98 per no dir un Clos Mogador del 2005.

Però el clímax eròtic que experimento, cada cop que em trobo Bond al cine, me’l provoquen els titulars dels diaris. És inevitable. Ha de ser inevitable que, per informar d’aquesta pel·lícula, es facin titulars poètics. I així El Periódico parlava de James Bond, llicència per durar. I El Mundo ens informava d’una llicència per vestir James Bond. A El País anaven a l’altre cantó. Ens deien que l’agent 007 estava al servei de sa majestat el cine. I a l’Abc ens donaven notícia de Spectre, al servei de Bond, James Bond. L’emoció tituladora només se supera quan hi ha algun escàndol sexual. Llavors, és fàcil titular “Sexe, mentides i...” el que sigui. Cintes de vídeo, anècdotes sucoses, anacards garapinyats, plastilina biodegradable o tot a la vegada.