Publicitat
Publicitat

1848 al món àrab

El Caire del 2011 no recorda el Berlín del 1989 sinó el del 1848. Quan, fa vint anys, Gorbatxov va reconèixer en públic que governava un sistema exhaust, el projecte comunista s'ensorrà d'un sol cop, mecànicament, fent el soroll d'un vell edifici que s'esfondra en una pel·lícula de cinema mut. En canvi, les revoltes actuals al món àrab, un reguitzell de detonacions plenes de color i esquitxades de violència, semblen calcades de la gran onada revolucionària que sacsejà Europa l'hivern del 1848.

Després de la derrota de Napoleó l'any 1815, Europa quedà, com el món àrab contemporani després de l'onada descolonitzadora, sota el control de monarques absoluts i de dèspotes eixarreïts. Com a Tunísia, la gran explosió que faria trontollar l'Antic Règim va començar amb un incident aïllat, gairebé anecdòtic. Encoratjats pels seus aristòcrates més joves, els ciutadans de Milà, sota control austríac, decidiren deixar de fumar a partir de l'1 de gener del 1848 per protestar contra els impostos imperials. Dos dies després, un milanès, que segurament actuava sota els efectes de la síndrome d'abstinència, ventà una cleca a un soldat austríac que, amb el gest exagerat del provocador nat, xuclava un cigar al carrer. El tumult que seguí se saldà amb sis civils morts i cinquanta ferits. Anys enrere, aquell aldarull no hauria transcendit més enllà de les muralles urbanes. Però en aquell moment, amb el telègraf (el Twitter del segle dinou), el tren i el vaixell de vapor, tot acabat d'inventar, les notícies s'escamparen de pressa. El dia 12 de gener es revoltava Palerm i, malgrat el bombardeig de la ciutat des de la fortalesa borbònica de Castellamare, Sicília passava a mans dels revolucionaris en pocs dies. Nàpols s'aixecava en nom de la llibertat el dia 27. El dia 3 de febrer ho feia Roma. Vint dies més tard es proclamava la república a París. Durant la primera quinzena de març el rei de Baviera i l'emperador d'Àustria-Hongria abraçaven la fe liberal. I, tancant el cicle de revoltes democràtiques, les masses de Berlín obligaven el rei de Prússia a concedir una constitució i a fugir al seu palau rococó de Sans-Souci.

Com al món àrab, els actors de l'onada revolucionària de l'any 1848 foren les classes més modernes i llegides: els estudiants universitaris, els poetes, els consumidors àvids de premsa (encara no digital), els tertulians impenitents, els professionals, els sectors més viatjats. En una paraula, aquella cosa que anomenem societat civil. L'escenografia fou també la mateixa: les ciutats, sobretot els seus grans bulevards i les seves places cèntriques, plenes de banderes nacionals i masses entendrides. I, com ara, els revolucionaris comptaren, com a mínim al principi, amb el suport implícit de tots els estaments socials urbans. Entre el delit dels seus feligresos, l'arquebisbe de Milà sortí al carrer amb la bandera tricolor d'Itàlia, signe de la llibertat i la democràcia. De fet, com ara també, els únics que van quedar al marge de la revolta foren els sectors més pobres i les masses rurals. I si ara l'espectre que amenaça el Pròxim Orient és l'islamisme, l'any 1848 era el fantasma del comunisme el que, segons el seu pare intel·lectual, un Marx joveníssim, recorria Europa.

La revolució paneuropea del 1848 no durà gaire. Un any i mig després Prússia i Àustria tornaven a ser monarquies absolutes. El desembre del 1852 Lluís Napoleó es proclamava emperador de França. Com a l'Europa de fa cent cinquanta anys, la probabilitat d'una consolidació democràtica a l'Orient Mitjà és baixa. Només una tercera part dels països amb un nivell de renda per càpita semblant a la d'Egipte tenen eleccions lliures. La seva democràcia tendeix, però, a ser inestable o de baixa qualitat. I només els països que assoleixen una renda econòmica dues vegades més alta que l'egípcia deixen d'experimentar cops d'estat. És cert que el nivell de renda d'Egipte o Tunísia és un 50 per cent més alt que el de l'Índia. Tanmateix, la pressió demogràfica i l'estructura social dels països àrabs deixen poc marge per a l'optimisme. A Egipte hi viuen 80 milions d'habitants en una àrea, els marges del riu Nil, equivalent a la suma de Catalunya i mig País Valencià. Un terç de la població té una renda inferior als dos dòlars per dia. Segons les projeccions de les Nacions Unides, l'any 2050 el Iemen tindrà una població de 104 milions de persones, un milió més que Rússia.

L'única sortida és créixer. L'Europa liberal fracassà l'any 1848. Però l'èxit de la revolució industrial va possibilitar el trànsit a la democràcia dues generacions després. Una economia letàrgica (i no l'islamisme) és el taló d'Aquil·les del món àrab. Un terç dels egipcis treballen al sector públic. A Jordània ho fa la meitat de la força laboral. L'exèrcit egipci, que ha de liderar el canvi, controla directament un terç d'una economia basada en l'amiguisme. Ara bé, sense reforma econòmica i fins que no puguem comprar samarretes made in Egypt , la democràcia continuarà sent un somni vaporós a l'altra banda del Mediterrani.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT