Publicitat
Publicitat

2011, any zero?

Per culpa, probablement, de la humana tendència a contemplar el propi melic, sovint tendim a creure que la nostra generació ocuparà un lloc central a la història, que l'època que ens ha tocat viure marcarà un abans i un després. De ben segur, això també s'ho pensaven l'any 624, el 1352 o el 1851, posem per cas. En tot cas, és evident que hi ha alguns moments històrics que, a banda d'aquesta apreciació més o menys narcisista que comentem, marquen alguna cosa semblant a un punt de no retorn.

Des de la perspectiva de les relacions entre Catalunya i Espanya, i sense necessitat de recuperar dates remotes, els anys 1914, 1931, 1939 i 1977 representen, per exemple, innegables vèrtexs vinculats a la creació de la Mancomunitat o a les dramàtiques peripècies de la Generalitat al llarg del segle XX. ¿L'any 2010 que acaba de passar avall, però, es pot afegir també a aquesta llista? Respondre tot just avui a aquesta pregunta fóra una veritable frivolitat. En tot cas, penso que existeixen alguns indicis substancials per corroborar que durant l'any 2010 han passat coses que -potser- marcaran un abans i un després. En aquest sentit, no sembla del tot exagerat plantejar aquest 2011 acabat d'estrenar com una espècie d' any zero .

Comencem per dues sentències: la del Tribunal Constitucional referida a l'Estatut, i la del Tribunal Suprem relacionada amb l'anomenada -cal dir que hiperbòlicament- "immersió lingüística". Totes dues apunten a la línia de flotació de la identitat nacional catalana: no són cap anècdota. Evidentment, això no és la primera vegada que passa però sí la primera vegada que la resposta de la societat civil és alhora ferma, massiva i immediata. El precedent més directe d'una situació d'aquest tipus es va produir arran de l'aprovació de la Loapa el 30 de juny del 1982, gràcies a un pacte entre la ja trontollant UCD i el PSOE. Aquella llei neutralitzava, de facto , l'Estatut d'Autonomia i totes i cadascuna de les mesures aprovades i per aprovar del Parlament de Catalunya. L'enrenou va ser considerable però va estar mancat de reflexos: de fet, fins al 13 de març del 1983 aquell descontentament no es va fer realment visible al carrer amb una gran manifestació. L'any passat, les coses van funcionar d'una manera ben diferent: la resposta fou rapidíssima i unitària, i va anar molt més enllà de la manifestació del 10 de juliol. Heus aquí un canvi important.

A finals del 2010, fa ben pocs dies, es va escenificar institucionalment l'hegemonia del nacionalisme polític i programàtic: l'Artur Mas, i no José Montilla, és el nou president de la Generalitat. En canvi, el nacionalisme prepolític, basat en paràmetres purament emocionals, s'ha atomitzat i ha perdut pes en termes absoluts (és a dir: en vots i en diputats).

De moment, ambdues sensibilitats semblen irreconciliables, cosa que evidentment tindrà un preu molt alt quan es produeixi la més que previsible victòria del PP a Espanya. Artur Mas va exposar fa poc la idea de "transició nacional", mentre que el PP -des de FAES- està teoritzant molt seriosament la noció d'" Estado autonómico racional y viable " (que és el nou eufemisme que substitueix el famós " cierre del proceso autonómico " de la dècada del 1990).

Ras i curt: el canvi qualitatiu que representa el plantejament programàtic de Mas coincideix amb el canvi qualitatiu del PP en relació amb les respectives identitats nacionals. Aquesta conjunció és històricament insòlita. Com acabarà tot plegat? Ni idea: per desgràcia, no tinc el do de la profecia. Del que sí que n'estic segur, però, és que aquest any nou de trinca és l'inici d'alguna cosa.

De quina? Tenen dret a preguntar-m'ho. Si més no, la de l'inici d'un debat sobre la possibilitat real d'un canvi político-administratiu que, a diferència de la monòtona fraseologia de l'independentisme màgic, portaria a algun lloc concret. En aquest sentit, que ningú no descarti la possibilitat que el futur potser comença tot just avui, dia dos de l'any zero.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT