El meu avi era andalús
Concretament d’un poble de la serra de Las Alpujarras, Almería, que es diu Fondón. Vaig tenir ocasió de visitar-lo fa tres o quatre anys i és un poblet de muntanya d’una bellesa austera però indubtable, i que a més produeix un vi que es diu Tetas de la Sacristana (literal), capaç, amb un sol tassó, de tombar qualsevol proboscidi.
El pare de la meva mare es deia Evaristo Martín, i va arribar a Mallorca com un jove carrabiner. La mare de la meva mare, en canvi, es deia Joana Aina Trias i era una mallorquina de soca-rel, nascuda i crescuda a la vila merescudament mítica de Valldemossa. Vull dir que parlem de dues persones que en principi, pels orígens, no compartien res.
Fins que es varen trobar dins el colmado de Valldemossa. La meva àvia anava a fer la compra de cada dia, i al meu avi li havien encarregat una missió extremament delicada: comprar un joc de forquilles per al seu quarter.
El problema és que el meu avi no sabia parlar en català, de manera que va demanar tenedores. La mestressa del colmado, per contra, no entenia el castellà, com tanta gent a Mallorca durant uns anys encara no tan remots com els de Primo de Rivera. La meva àvia, en canvi, devia tenir alguna noció de castellà i va intervenir com a intèrpret espontània: “Us està demanant forquetes” (que són forquilles, a la mallorquina).
Així es van conèixer la meva àvia i el meu avi per part de mare, i, si no hagués estat per un joc de forquilles i per un equívoc lingüístic, probablement ara un servidor de vostès no els estaria donant la tabarra en aquesta columna.
El cas és que el carrabiner Evaristo Martín, de Fondón, Las Alpujarras, que a Mallorca havia de viure el desastre de la Guerra Civil i la catàstrofe de la dictadura franquista, va aprendre aquell dia, al colmado de Valldemossa, intentant comprar un joc de forquilles, dues coses que havien de marcar de debò la seva vida: l’amor d’una mallorquina que se’l va mirar amb bons ulls i que ja no l’havia d’abandonar mai més, i el fet que havia anat a parar a un país que suposadament era Espanya, però que alhora era molt diferent. Tan diferent que tenia una llengua i una cultura pròpies.
La seva sorpresa devia ser majúscula, però de seguida ho va entendre. Ell no va parlar mai en català, però no perquè s’hi negués, sinó perquè li feia vergonya pronunciar-lo malament. En canvi, va insistir sempre que tant la seva dona com els seus fills (tres noies i dos nois) tinguessin com a llengua preferent el català, sense renunciar òbviament a ensenyar-los el castellà. En aquells temps no s’havia inventat la immersió lingüística, però sí el sentit comú.
En fi, el meu avi va deixar aquest món fa una colla d’anys i sóc incapaç de dir què pensaria del procés català. Però d’una cosa n’estic segur: s’encendria com una teia si veia que el feien servir, tant a la dreta com a l’esquerra, d’argument demagògic.
