Publicitat
Publicitat

La bellesa de les institucions

Jean Monnet, l'arquitecte de la unitat europea sorgida després de la Segona Guerra Mundial, va escriure: "Sense homes res no és possible, però sense institucions res no dura". Quan el gènere humà falla, les millors institucions el salven de la destrucció. La construcció de la Unió Europea és un exemple admirable del geni creatiu dels homes, com ho és també la Constitució dels Estats Units.

Estimar una entitat, atesa la intangibilitat pròpia de la cosa, no és fàcil, però jo m'estimo les suaus institucions de Brussel·les que han donat a la meva generació una pau negada als seus antecessors: tots aquells joves esculpits en pedra i granit a les places melancòliques de pobles i ciutats d'arreu d'Europa. Una mesura de l'èxit de la UE és el fet que la pau actualment és una cosa que els 500 milions d'habitants de la UE donen per feta. Ningú s'atura davant d'aquests monuments. Últimament m'han vingut unes ganes sobtades de cridar: "Feu memòria!" Potser demano massa ara que la gent passa de França a Alemanya i a Polònia travessant els camps de batalla de la vella Europa sense haver d'aturar-se en cap frontera i que els separatistes bascos d'ETA tot just acaben de deixar les armes, en l'última confrontació armada del continent europeu. I amb tot, observo, pels paral·lels que s'estableixen entre morir per Danzig el 1939 i pagar per Atenes el 2011, una sensació incipient d'agreujament de la crisi (del seu perill, més polític que no financer). Aquests són moments perillosos. Helmut Schmidt, que com a alemany coneix perfectament la naturalesa del cataclisme i que amb 92 anys sap els sacrificis que va comportar la construcció d'una Europa sense fronteres, va fer aquesta referència recentment i va renyar "els que consideren més important el seu propi país que no pas l'Europa comuna". Avui dia n'hi ha molta d'aquesta gent, empesa per la frustració, l'avorriment o la mesquinesa cap al refugi de la tribu.

La creació de l'euro va ser una decisió política irrevocable. La moneda, però, va tenir la desgràcia de néixer just quan l'idealisme començava a declinar. Les implicacions federalistes de la divisa comuna van topar amb els ressentiments disgregadors dels europeus autocomplaents. La fi de la Guerra Freda els havia amanyagat, la burocràcia europea els havia fatigat i l'expansió de la UE als estats postcomunistes els havia exasperat. La memòria del terrible passat comú, que François Mitterrand i Helmut Kohl encara tenien present, s'havia esvaït. Si alguna crisi ha estat anunciada, no és altra que la de l'euro.

Però el perill és més ampli. La frustració dels europeus en relació amb unes institucions remotes i inaccessibles s'ha ampliat fins a convertir-se en ira per la impunitat dels poderosos i la riquesa dels que es van fent cada vegada més rics. Hi ha cada vegada més gent que té la sensació que uns pocs privilegiats manipulen les palanques dels avantatges que proporciona la globalització. De Manhattan a Milà, el moviment dels indignats està dient: "Ja n'hi ha prou".

No, responen els dirigents europeus, necessitem alguna cosa més: més retallades pressupostàries, més sacrificis, per posar les coses a lloc després de l'orgia a costa del deute de la primera dècada del segle. De la mateixa manera que l'euro va haver de remar contra una marea disgregadora, l'austeritat prescrita ha de remar ara contra una marea d'escepticisme. Jean Arthuis, senador francès, ha emès recentment aquesta valoració de la situació d'Occident: "La globalització, per la via de l'externalització, ens va fer oblidar la nostra substància productiva i optar per la comoditat del consum, mentre altres estats produïen allò que nosaltres consumíem en crèdit: de la nostra banda, els deutes sobirans; de l'altra, fons sobirans d'inversió".

Molts europeus i nord-americans experimenten cada dia aquest canvi, materialitzat en pèrdua de feina, desaparició del crèdit que esmorteïa el declivi, desigualtat creixent entre rics i pobres, sentiment d'impotència, excés de factures per pagar, sensació generalitzada d'injustícia i irritació creixent contra uns polítics desafortunats, superats per mercats que no poden controlar.

"El capitalisme és crisi", diu una gran pancarta del moviment dels indignats penjada a la catedral Saint Paul, a Londres. En efecte. Com deia Joseph Schumpeter, "el progrés econòmic, en la societat capitalista, vol dir desordre". El truc és convèncer la gent que la crisi és més creativa que destructiva. I això, ara mateix, no passa. La UE es va crear per a moments com aquest. Havia de garantir la impossibilitat del pitjor; no pas lliurar els europeus a la placidesa postmoderna, sinó salvar el continent de l'infern que va començar fa gairebé cent anys, el 1914, i que no es va aturar fins que no va quedar enfonsat, el 1945. Ara, per sort, les andanades són financeres. Acabeu amb aquesta situació, independentment del cost en inflació que tingui. Irrevocable vol dir exactament això: l'euro no té marxa enrere. No és imaginable una sortida senzilla de l'euro, només perill i turbulència. Recapitalitzeu els bancs. Engreixeu el fons de rescat. Que els quitaments dels bancs a Grècia arribin a l'extrem -que no siguin una tallada de cabells, sinó una rapada-. Feu el que calgui. Alemanya, a qui la UE va ajudar a sortir de la ruïna, ha d'encapçalar la salvació de l'euro o arriscar-se a perdre l'estabilitat que valora per sobre de tot.

Les millors institucions són alhora mecanismes autocorrectors. Funcionen com els frens i contrapesos de la Constitució dels Estats Units. Converteixen la crisi en una oportunitat. Amb el temps la defensa de l'euro exigirà un salt endavant en el sentit del federalisme. Això serà positiu per als europeus, encara que de moment no se n'adonin.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT