No tot el que és possible es pot fer

ERA ESFEREÏDOR el cas que ens presentava ahir en David Bigorra, el de la Cristina, adolescent sotmesa pel seu nòvio a violència de control. El cas és tan escandalós que mereix moltes reflexions. La principal, sobre aquest neomasclisme, que és el de tota la vida tunejat, i que ens obliga a plantejar-nos què estem fent malament perquè perduri i regni amb tanta impunitat encara.

Però el fet concret que l’energumen de torn aprofités per interrogar-la tot el dia per WhatsApp i per vigilar tot el que feia a les xarxes ens planteja un munt de dilemes ètics que caldrà abordar.

Convé cridar una obvietat: que la ciència i la tècnica cada cop facin possibles més coses no significa que les puguem fer.

Les xarxes han evidenciat com és de fàcil espiar persones. I n’abusa tothom. Els governs, com és ben sabut, però també els pares i les parelles hi tenen tirada. L’oferta és variada: el registre de trucades recents, els missatges que queden gravats, la safata d’entrada del correu o Facebook. Espiar és tan senzill, sembla tan innocent i deixa tan poc rastre que la temptació es fa irresistible.

Però hi ha dues barreres que caldria tenir en compte, al marge de les legals. La primera és de tipus egoista: saber massa, saber el que no et correspon, mai ha aportat res de bo, és una font d’angoixes innecessàries. Dispara gelosies i desconfiances i pors, i destrossa les relacions. La segona barrera és de tipus ètic: no podem violar alegrement les intimitats dels altres. No tenim dret a saber què ha fet algú si no ens ho vol explicar, si no és que parlem d’emergències o casos molt excepcionals.

Educar -i viure- té més a veure amb confiar que no pas amb vigilar. I qualsevol relació en què ens controlem, en lloc de compartir responsabilitats i regalar-nos confiances, és insana i no té futur.