Publicitat
Publicitat

Els clots a la tàpia

Justificava fa poc Arcadi Espada ( El Mundo 15 de febrer) la seva atenció a Javier Cercas amb una notícia inventada pel mateix Espada que situava Cercas entre els detinguts en una casa de barrets. Espada ironitzava sobre un article publicat dos dies abans per Cercas a El País ( Rico, al paredón ), en què el novel·lista vessava sarcasme contra els qui llegeixen els diaris amb l'abusiva pretensió d'assabentar-se de la veritat dels fets.

Es tractaria de lectors privats de sentit de l'humor, víctimes d'una escriptura que els escarneix igual que els mims als transeünts inadvertits. Escriure per a aquests lectors pertorbats, com els anomena Cercas, seria faltar el respecte als altres, els que coneixen d'antuvi el tabaquisme dels professors il·lustres de Cercas i les passions discipulars d'aquest. Doncs bé, si el periodisme es regeix per l'elasticitat retòrica de la ficció i no és res més que "un assaig de comprensió imaginativa del present", on "la paraula clau és imaginativa ", i si el grau més alt de la professió consisteix a transmetre "una veritat irònica i emancipada de la tirania de la literalitat", cal acceptar que Arcadi Espada, agafant-li la paraula, ha emancipat definitivament el periodisme de la tirania de la veritat literal.

Però malgrat la fidelitat amb què Espada aplicà la seva recepta, Cercas l'amenaça de portar la ironia als tribunals. I és ben curiós que la llicència que reivindica com a columnista la negui com a lector. Ara, si els lectors respectables ja saben que Cercas és d'una castedat a prova de proxenetes (com, segons ell, haurien de saber que mai afusellaria el seu admirat Francisco Rico), aleshores s'hauria de convenir que l'autor de Soldados de Salamina és la figura acabada de l 'agélastes , el minusvàlid de l'humor.

En realitat la disputa és desigual, ja que la intel·ligència està de la banda d'Espada. No em malinterpretin. Espada és un intel·lectual deshonest però recargoladament llest, i dels dos ell és el millor escriptor. Ambdós aspiren a redimir la significació històrica dels pares respectius i, en resultar-los incòmoda la pura afirmació ideològica, s'apunten a l'"antinacionalismo" postfranquista, que a part de ser més presentable que la fòbia contra el rojo-separatismo d'una altra època, obre les portes als mitjans en què es disputen l'eminència amb la subtilitat referida. En aquesta mena de retorn inconscient al passat, Freud hi veia una resistència al principi de realitat. I em sembla que l'apologia de la mentida estèticamente vestida per part de Cercas -base de la reinvindicació dels escriptors feixistes a la seva novel·la- no és altra cosa que una divagació teòricament molt feble contra el principi de realitat.

Què pretén criticant l'objectivitat periodística? Al meu entendre, reivindicar l'estratègia que el convertí en un novel·lista d'èxit. En el seu primer bestseller , Cercas rendibilitzava la confusió entre periodisme i ficció introduint un protagonista anomenat, ves per on, Cercas, i uns personatges realment existents al món real, a part d'una recerca fictícia que un lector agélastes podia confondre amb una modalitat de la memòria històrica. I el cas és que el Cercas real -el de la columna d'opinió a El País - s'hi prestava. Però, al cap i a la fi, allò no era documentació sinó novel·la, tot i que amb una càrrega ideològica que algú -començant per l'autor- va confondre amb una "veritat moral".

Amb més d'un quart de segle de retard, Cercas proposa una variant poc rigorosa del "gir lingüístic", que entre els historiadors representà eminentment Hayden White. El 1973, en el seu Metahistory , el meu col·lega de Stanford negava l'existència de fets immediats i cridava l'atenció sobre els efectes retòrics del discurs dels historiadors. Ara, que jo recordi, White mai ha reivindicat una historiografia volgudament imaginativa.

Potser recordar aquests petits detalls morals em convertirà en " cruzado contra el embuste " i em delatarà com a mentider, segons afirma Cercas amb una espectacular petició de principi. Ara, si les proposicions sacrifiquen el vincle amb uns referents consensuables i en última instància demostrables, i si l'únic criteri del pensament especulatiu és que s'estableixi per via imaginativa, ¿d'on sortirà l'ordre moral necessari per inserir aquelles altres veritats que segons Cercas són l'objectiu del novel·lista?

D'acord que en una novel·la sigui legítim ficcionalitzar els fets històrics, fins i tot amb el realisme afegit del testimoni autobiogràfic, però ¿és legítima la mateixa confusió de registres en un mitjà com el diari, que basa la seva influència en un pacte deontològic amb la societat? Avui, quan internet fa possible la multiplicació de l'opinió a costa del control de la veracitat, importa diferenciar espais qualitatius definits per un pacte invers al que subscriu el lector de novel·les.

El lector de premsa ha de mantenir en suspens la seva credulitat, però no per ironia sinó per fiscalitzar amb el seu escepticisme crític la veracitat de la que es fa responsable el periodista pel sol fet d'escriure en un diari.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT