La col·laboració Necessària entre Europa i els EUA
La comunitat internacional va reaccionar amb contundència i amb plans coordinats a l'esclat de la crisi econòmica del 2008. La fórmula acordada va ser el G-20. Es van activar uns estímuls de demanda sense precedents i es va evitar que caigués el sistema financer internacional, el nervi sense el qual l'economia de mercat no podria sobreviure. Tres anys després, els països occidentals presenten situacions ben diverses entre si, mentre que els anomenats emergents han patit sense tants problemes la crisi econòmica global. Les circumstàncies particulars han derivat en una manca de col·laboració, fins i tot en l'aposta per polítiques fiscals i monetàries divergents.
Els EUA tenen instruments propis, com la Reserva Federal i el Tresor, que permeten al seu president, Barack Obama, posar en marxar plans d'estímul centrats a modernitzar les antigues infrastructures del país i mirar de reduir l'atur. A Europa, en canvi, la capacitat és molt menor, perquè, en definitiva, no és un estat únic i els membres de la Unió Europea presenten, en més o menys grau, un gran endeutament, amb molt poc marge per a la política monetària convencional, com la baixada dels tipus d'interès, que depèn del Banc Central Europeu. Els plans de consolidació fiscals, dictats per Alemanya, són la norma, però la rapidesa amb què es volen implantar pot comportar una contracció fiscal que derivi en recessió.
És aquí on apareix el president Obama, que és conscient dels estrets lligams de l'economia mundial i entén que la UE no acaba d'assumir la greu situació. Obama, que sap que la UE i els EUA junts sumen el 50% del PIB del planeta i el 40% del comerç mundial, veu exasperant la lentitud de la UE per resoldre el rescat de Grècia. La sortida de la crisi és complexa, però les respostes unilaterals poden generar noves amenaces. Cal avançar en una col·laboració transatlàntica que permeti alhora aplanar el camí d'una governança econòmica global.
