Publicitat
Publicitat

El compromís, encara

Vaig conèixer Ferran Mascarell fa uns quants anys en un debat a porta tancada patrocinat per La Vanguardia . Acabat el debat li vaig suggerir sortir al carrer i parar l'orella, i és que al català que no tingui l'oïda adaptada al paisatge acústic de Barcelona, l'imperi del castellà li trasbalsa el sentit de la normalitat. Amb l'optimisme del polític nat, Mascarell em va intentar tranquil·litzar assegurant-me que Barcelona ha de tenir ADN català. ADN, o sigui el codi que organitza la matèria sobrevinguda a l'organisme. Entenguem-nos, Mascarell no va dir que el català havia de ser el codi social de Catalunya, metàfora més entenedora i decididament més compromesa. Va venir a dir que, es parlés el que es parlés, la gramàtica profunda del país seria una mena de catalanitat en abime . Tot plegat una mica vague, però vuit anys després ho ha aclarit amb la decisió d'obrir el Premi Nacional de cultura als escriptors en castellà. Com que estic convençut que, tot i la ferum determinista de la metàfora, Mascarell no pensava en termes biològics, he de deduir que, quan deixi de ser lingüístic, l'ADN dels futurs Premis Nacionals de cultura no serà ètnic. Així doncs, sols queda la possibilitat que es tracti d'un ADN polític.

Al marge dels debats que s'enceten per escombrar el català dels reductes en què agonitza amb honors de llengua nacional, no cal ser clarivident per entendre que la decisió de Mascarell no va ni en el sentit del catalanisme ni en el d'un independentisme anacional d'expressió bilingüe, sinó d'ampliar l'hegemonia del partit. Esborrada la memòria de la imposició del castellà i normalitzada la seva hegemonia a cop de victòries simbòliques, el bandejament del català està assegurat, i això ho saben Mascarell i els que li donen carta blanca. L'equiparació del castellà com a llengua de Catalunya sota pressió demogràfica ha estat l'objectiu i el trumfo dels colonitzadors des del moment que el català esdevingué legalment la llengua pròpia , però l'exigència ha pujat de to des que la sentència del Tribunal Constitucional féu miques aquella minsa protecció legal. Atorgant la paritat en l'àmbit cultural , CiU, que té prou experiència del desgast que suposa defensar la llengua sense armes jurídiques, no sols resta arguments a Sánchez-Camacho; també hi veu l'oportunitat de consolidar la seva majoria anant a buscar els vots que fugen del PSC al terreny de les seves afinitats lingüístiques d'origen. Irònicament, Mascarell fa com a conseller de Mas el que mai hauria fet com a conseller de Montilla, a qui el taló d'Aquil·les de la llengua l'obligava a defensar-la sense ambigüitats. Però ja he dit alguna altra vegada que els votants tenen per a CiU una cana molt diferent de la que empraven per mesurar els pecats del Tripartit.

Literàriament la llengua d'un escriptor és indiferent, i el senyor Sánchez Piñol, o qui sigui, pot escriure en la que li sembli més apta per conquerir els guardons que li falten, aplanar el camí de les traduccions o ampliar les xifres de vendes, en el supòsit que el moguin aquests objectius. Ningú li ho podrà retreure, però en virtut d'aquesta llibertat que ningú li discutirà es podia ben estalviar el consell d'emmirallar-nos en el recorregut colonial dels països llatinoamericans. Una cosa és triar l'instrument de cara a uns objectius determinats i una altra adoptar el paternalisme del senyor Vargas Llosa cap a les llengües autòctones, ignorant que la universalitat que invoquen els amants de la "necessitat" històrica no depèn de l'extensió o influència del mitjà sinó de la capacitat de ser entès per tothom. Ara, la mateixa llibertat de triar imposa afrontar les conseqüències de la tria, i no sols per a un mateix sinó per a tothom, en aquest cas posant-se en el lloc dels altres escriptors. Què passaria si seguint la pauta de Kant la tria de l'escriptor català esdevingués vàlida per a tots els altres? ¿Si en el moment que ell trasllada la seva escriptura al registre de l'espanyol, tots els altres el seguissin? Deixin-m'ho dir a l'estil dels existencialistes: si l'idioma català ja no es pot afirmar com a normatiu del fet cultural català, és que no té valor en ell mateix i caldrà referir el seu valor a la llibertat exercida en la tria. No és una qüestió de sentiment, sinó de compromís, i aquest compromís es reforça cada vegada que opto per aquesta llengua, i a la inversa, s'esvaeix quan no n'accepto la incomoditat o els sacrificis que em suposa. Fer veure que hi mantinc un compromís al marge dels meus actes m'instal·la en la "mala fe" que els existencialistes identificaven amb la covardia d'empescar-se algun determinisme per poder negar la llibertat de triar. Als que, havent triat, pretenen que la seva acció (o inacció) era inevitable, Sartre els dedica el galdós apel·latiu de salauds .

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT