28/4: Estan bojos, aquests independentistes

Hi ha una vella tradició de considerar que la dissidència només s’explica a través de la follia. Que la dissidència política, social o cultural només es pot entendre com l’expressió d’un trastorn psiquiàtric. A la Rússia de Stalin es tractava els dissidents en clíniques psiquiàtriques. En temps més aviat foscos, hi ha hagut psiquiatres que han ofert tractaments per curar, així ho venien, l’homosexualitat. En la postguerra espanyola, el psiquiatre Antonio Vallejo Nájera buscava entre els presos el “gen rojo” per explicar per què algunes persones es feien marxistes. Per raons psiquiàtriques, esclar. Ara diuen que a Brussel·les una eurodiputada d’UPyD (es veu que encara existeixen) ha colat al grup liberal l’organització d’una conferència per acreditar que el secessionisme català neix d’alguna estranya patologia psicològica. I potser es pot arribar a curar! No és estrany. Hi ha tota una tradició al darrere, com hem vist, de vincular la dissidència amb la bogeria. Ara, no és precisament una tradició liberal, aquesta. Vull dir que davant de la conferència no s’enfadaran els independentistes catalans, que ja s’ho prenen de broma, tot això. Els qui se’ls enfadaran de debò, si se n’adonen, són els liberals de veritat.