19/4: El suïcidi del Barça és tot un misteri

Potser algú, algun dia, explicarà com el millor equip del món se suïcida només en un parell de setmanes per una barreja d’incompareixença, ansietat i perplexitat. El tema no són els rivals: cap dels qui el guanyen són res de l’altre món. El problema és al Barça. Potser a partir d’un cert moment els pugen els fums al cap. Potser quan, amb la mort de Cruyff, es consagra el Barça com un equip eternament guanyador i invencible -gràcies a l’herència de Johan- es pensen que ja ho tenen tot fet i que guanyaran només sortint al camp.

Potser arriba un moment en el qual les tempestes que persegueixen club i jugadors fora dels terrenys de joc -des dels tribunals a Hisenda, passant pels papers de Panamà- acaben contaminant el que passa dins del camp, els estats d’ànim o les actituds (el miracle llavors seria que no hagués passat abans). Potser el vertigen de tenir les victòries tan a prop, però no acabar-les de rematar, provoca un estat d’ansietat com el que va afectar els llançadors de penals a la final de Sevilla contra l’Steaua. En qualsevol cas, fa tot l’efecte que la malaltia del Barça és psicosomàtica. Potser algú, algun dia, ens ho explicarà. Jo, i vostès perdonin, a hores d’ara sóc incapaç d’entendre-ho.