29 d’agost: Una setmana de teatre polític

A Alemanya, quan Merkel va guanyar sense majoria les eleccions del 2013, la CDU i l’SPD van negociar discretament un acord per formar govern. A Espanya, en les mateixes circumstàncies, Ciutadans i el PP han negociat sense cap mena de discreció, a plena llum i amb partes cada mitja hora, un acord... per no formar govern. I aquesta setmana faran una investidura per no investir un candidat. Mentre a Alemanya les negociacions pertanyien al gènere de la política, a Espanya pertanyen al gènere teatral. En part precisament perquè no serveixen per formar govern: la teatralitat és inversament proporcional a la utilitat. I en part perquè la política espanyola està tocada del gran pecat hispànic: el culte a l’aparença. Aparentar. Deia Juli Cèsar que la dona del Cèsar a més de ser honesta ho ha de semblar. En la cultura política espanyola el veritablement important és que ho sembli. Si a més ho és, fantàstic. Aquesta obsessió no pas pel que són les coses, sinó pel que acaben semblant, pel què diran, explica la teatralitat política i el triomf estètic del barroc: el que importa d’una casa és la façana, el que es veu des del carrer. Els interiors són secundaris. El risc és que la democràcia estigui sent, a hores d’ara, façana.