Una dedicatòria de Joan Margarit
Seria una obvietat a frec de la tautologia afirmar que Joan Margarit és un dels poetes més importants dels que escriuen avui en dia a Catalunya i a Espanya. És l’autor d’una colla de títols mítics, entre els quals s’hi compten, a hores d’ara, Els primers freds (poesia 1975-1995), Estació de França, Joana, Càlcul d’estructures, Casa de misericòrdia, Misteriosament feliç i No era lluny ni difícil. Compti’s cada títol com una obra mestra i ja no tindrem cap dubte sobre el poeta del qual estem parlant.
Tinc la sort de compartir una bona amistat amb Joan Margarit, i això explica l’escena que em va succeir ahir. Un missatger va picar al timbre de casa meva, va comprovar el meu DNI i em va fer signar un full. A canvi, em va lliurar un sobre del qual jo ignorava el contingut.
A canvi, el contingut era enormement valuós. Era el llibre de poemes (no m’agrada gens dir-ne poemari ) que acaba de publicar Joan Margarit, i que es titula Des d’on tornar a estimar, publicat per Proa. És una edició en tapa dura, com correspon als autors de categoria.
El vaig obrir i em vaig trobar amb una dedicatòria escrita a mà amb un retolador negre de punta fina: “Per a tu, Sebastià. Tant de bo que no m’oblidis”.
Espero que en Joan Margarit no trobi inconvenient que introdueixi dins un article que llegirà la gent el que és un missatge privat. Però és tan valuós i tan bell que no puc deixar de reproduir-lo. La literatura, per descomptat, de vegades serveix per sentir-nos millor. La poesia de Joan Margarit, per exemple, no és especialment amable. Torna una vegada i una altra sobre temes irresolubles, i són els versos d’un home que perd la seva condició humana a canvi de la mitificació que li proporciona un contingent cada vegada més ampli de lectors.
No t’oblidaré mai, Joan, i ho saps. Com espero que no m’oblidis mai tu a mi. La poesia és una forma d’evitar l’oblit. L’amistat, una altra. Hem compartit dies més lluminosos, com quan vaig ser expulsat d’un restaurant kosher de Jerusalem després d’haver consumit unes salsitxes i combinar-les amb unes postres a base de gelat. Es veu que això estava prohibit, i em varen fotre fora i tu et vares fer un fart de riure. Et recordo també dins el mar Mort, surant dins aquella aigua exageradament salada: “És com arròs amb llamàntol i tu ets el llamàntol”, deies.
Com vols que t’oblidi, Joan Margarit? Com vols no entendre que ets protagonista de la meva memòria? Com pots dubtar que t’admiro? Rebre un llibre teu dedicat és un privilegi, sens dubte. Però no vull que tornis a preguntar-me si t’oblido, mestre. Mai més. Mentrestant, enhorabona a tu i a tots els teus lectors per aquest nou llibre que ens fas arribar. Seguint el teu costum, el tanques amb un epíleg en prosa, que reflexiona sobre l’escriptura de poesia. Hi llegeixo: “La lectura del poema, que és un operació molt semblant a la de la seva escriptura...” Tanco el llibre, torno a llegir la dedicatòria. Gràcies, mestre Margarit, val la pena escriure per viure llibres com els teus.
