Uns dies a Varsòvia
Com potser n’han tingut vostès notícia, un grup de deu escriptors en llengua catalana hem estat participant des de divendres fins ahir diumenge als actes de la Fira del Llibre de Varsòvia, sota l’organització de l’Institut Ramon Llull i la col·laboració del Futbol Club Barcelona, que quan escric això encara no ha jugat el partit de la Copa del Rei i, per tant, em permeto de desitjar que quan llegeixin aquesta columna ja s’hagi obtingut el nou títol.
La nostra presència allà responia al fet que Barcelona i la literatura catalana eren els convidats especials d’aquesta edició de la Fira de Varsòvia, i els autors que hi hem anat som els que tenim llibres traduïts o en curs de traducció a la llengua polonesa.
Crec que puc afirmar que l’ experiència a la Fira del Llibre de Varsòvia ha estat inqüestionablement positiva no només per a cadascun de nosaltres sinó també per a la projecció exterior de la literatura catalana, en una expedició encapçalada per un Jaume Cabré que ja gairebé és tan cèlebre a Polònia com el papa Wojtyla i completada per Rafel Nadal, Jordi Sierra i Fabra, Care Santos, Màrius Serra, Blanca Busquets, Marc Pastor, Jenn Díaz, Jordi Puntí i un servidor.
Varsòvia és una ciutat literalment renascuda de les seves cendres, i suposo que això explica l’aire gràvid i vagament melancòlic que desprèn, així com una tendència a un cert monumentalisme arquitectònic d’estirp innegablement soviètica. Dels autors polonesos que ens varen acompanyar en taules rodones i xerrades, em va impressionar especialment l’exposició de l’escriptora Anna Diewitz-Meller, autora que ha escrit una novel·la sobre els experiments mèdics practicats pels nazis a Silèsia sobre centenars de nens, només perquè es considerava que aquestes pobres criatures no formaven part de la raça ària.
Catalunya i Polònia sens dubte són països ben diferents en molts aspectes, però tenen en comú el fet de ser nacions que han estat a punt de desaparèixer a causa de forces hostils, i que després encara han pogut i sabut recuperar-se amb penes i treballs, i no sense una llarga llista de traumes col·lectius i de dubtes sobre la pròpia identitat. M’agrada citar de tant en tant el que va escriure Milan Kundera al seu assaig El teló : un dels molts problemes d’Europa ha estat i segueix essent el provincianisme de les nacions anomenades grans, amb la seva superioritat insuportable, i el provincianisme de les nacions considerades petites, que se senten constantment en inferioritat de condicions.
Polònia pertany al segon grup de què parla Kundera, i l’escriptor crida l’atenció sobre el fet que ser un país de quaranta milions de persones no l’hagi pogut eximir dels seus complexos i contradiccions. Tal vegada perquè a les nacions i les cultures que han patit persecució, o directament alguns intents d’eliminació, els costa molt treure’s del damunt el pes de la por i del silenci. Però goso dir que anem pel camí d’aconseguir-ho.
