Publicitat
Publicitat

Tovallons negres

Qui es diu Montserrat?

Ho sap fins i tot Jordi Pujol: el grup musical Els Catarres va fer una cançó humorística anomenada Jennifer , que explica com un independentista s'enamora d'una choni de Castelldefels. La lletra fa servir una estructura invariable. Cada frase comença amb un "jo que..." i a continuació descriu una característica (un clixé) de l'autor que ens el mostra de la ceba. Per exemple, diu: "Jo que penso que en Serrat sempre ha estat un traïdor, al meu cotxe només sona Lluís Llach". I al final de tota la tirallonga de frases, el personatge confessa el seu amor prohibit.

Però vet aquí que (ho llegeixo a l'ARA) ja "han sortit versions contràries al tema". N'hi ha una que es diu Montserrat , de Los Chatarras, en què l'autor, que és "més madridista que el pijama de Roncero", s'ha enamorat d'una pija catalana anomenada Montserrat. Em diuen que el tema l'han fet des d'un programa de Ràdio Flaixbac.

D'entrada la lletra ja no és tan fina, perquè el personatge és menys reconeixible. No hi ha gaires pijes que es diguin Montserrat. A Catalunya, actualment, les úniques dones que es bategen amb el nom de Montserrat són les gegantes. Però, deixant de banda això, ¿quin sentit té fer una paròdia d'una cosa que ja és una paròdia? Sempre m'han sorprès aquestes humoristes d'envelat que imiten la Lina Morgan fent de Tonta del Bote o la Lloll fent de Sandra Camaca. Si la Tonta del Bote i la Sandra Camaca ja són un personatge, ¿quin és el mèrit d'imitar-les? Adoro les paròdies. Em trenco de riure amb Scary movie , aquesta sèrie de pel·lícules que parodien altres pel·lícules. Però em fan riure perquè parodien pel·lícules transcendents, com Brokeback Mountain . Quin sentit tindria que parodiessin La vida de Brian?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT