Per a una dona que va fer el món millor
No acostumo a aprofitar aquesta columna per tractar temes personals, però avui agrairé als amables lectors que em permetin fer una excepció per dedicar aquestes ratlles a Rosa Cortés i Moliner, que dimarts es va acomiadar de nosaltres i que va ser, literalment i en tots els sentits, una persona excepcional. Els lectors perspicaços ja deuen haver endevinat que hi vaig tenir alguna relació propera, i l’hauran encertada: durant una colla d’anys va ser la meva sogra, cosa que dóna fe de la paciència i de la fe en la condició humana que la Rosa va professar fins als seixanta-vuit anys de la seva vida.
A banda de suportar-me, la Rosa Cortés va ser una excel·lent pintora (ella preferia dir-ne artista visual, però tant se val), deixeble de l’informalisme de Josep Guinovart o de l’art abstracte de Modest Cuixart, que no tan sols li varen dedicar la seva amistat sinó també la seva admiració sincera i merescuda. La Rosa no va tenir una presència pública tan voluminosa com la dels seus mestres, però ni la volia ni li calia, perquè estava massa ocupada amb les coses que de debò donen sentit a la vida, com ara els seus fills, Roger i Elisenda, que són dues obres d’art que va dur a aquest món juntament amb el seu home, en Joan. No sé si Déu existeix, però, per poc que sigui així, li demano que els beneeixi a tots ells, a pesar de qualsevol cosa que, amb massa tardança, puguem lamentar.
Ara tant se val, els jocs ja estan fets i la Rosa ens ha deixat. Em permeto aconsellar a qui llegeixi això que, si li agrada la bellesa, visiti la pàgina web Rosacortesmoliner.cat, on trobarà una bona mostra del seu art, que no deixava de ser una expressió de la seva manera de ser i d’estar en aquest món. Lluminosa, contrastada, intel·ligent, noble, vibrant, com cadascun dels dies que va viure i que va compartir amb aquells que vàrem tenir la fortuna de poder tenir-hi tracte en un o altre dels nostres dies.
Però, a banda de tot el que he dit, hi ha una cosa que m’inquieta molt més, i és on se’n va el temps que perdem sense estar al costat de les persones que ens han fet bé, i que han fet la nostra vida millor. Perquè, ho dic ben de veres, crec que el millor a què podem aspirar és al fet que es pugui dir que el nostre pas pel món va fer millor la vida de qui hem tingut al costat. La Rosa va fer la meva vida molt millor del que hauria estat si no l’hagués coneguda, i crec que tots els que la vàrem tractar podem dir exactament el mateix. Ens il·luminaran sempre la seva veu de joveneta, el seu somriure entremaliat, la seva mirada còmplice i el seu amor per les coses boniques. De vegades li agradava prendre’m el pèl que no tinc, i ara, després de tants d’anys de no veure’ns i sabent que no ens tornarem a veure, si més no a casa seva, ho trobaré molt a faltar. Però per dir-ho amb un vers de Miquel Costa i Llobera que canta la seva admirada Maria del Mar Bonet: “Amunt, ànima forta, com penyora santa duré jo el teu record”. I si alguna cosa es pot treure d’aquest article és que aprenguem a estimar-nos els uns als altres quan en tenim l’ocasió. Bon viatge, Rosa, i una besada.
