Com cada dia
La iaia, en bata rosa, surt del portal i deixa una bossa d’escombraries a terra. Obre de bat a bat la porta i la deixa fermada -és una d’aquestes portes que, si les obres fins al final, es queden clavades-. Un cop a fora, s’acosta al porter automàtic i pica a un pis. Se sent aquell dringar escandalós. I de seguida una veu de dona gran que crida: “¿Quiééén?” Ho diu amb accent català, de manera que m’imagino que és un formulisme. Que aquella dona del pis sempre contesta en castellà.
La iaia de la bata rosa s’espera a fora, aguantant la porta, no fos cas que, déu no ho vulgui, es tanqués, i vigilant la bossa. Aviat baixa l’ascensor. I, quan s’obre, apareix una altra àvia, també amb una bossa d’escombraries i també en bata. Aquesta la duu vermella amb un estampat de parenoels. Ja es veu que va ser un regal dels fills o dels néts per Nadal. Llavors, la de la bata rosa entra un altre cop al vestíbul i en treu un carret de rodes. Un carret d’aquests que es fan servir als hospitals per portar el menjar dels pacients (amb una safata a dalt i una a baix). Totes dues dipositen les bosses d’escombraries a la safata de dalt. Treuen el carret per la rampa i una per davant i l’altra per darrere l’empenyen pel carrer. Avancen xino-xano per la vorera fins al semàfor i s’esperen que es posi verd. Empenyen el carret pel pas de vianants i travessen fins a la tirallonga de contenidors de l’altra cantonada. Tot i que n’estan segures, dels colors, en comproven el nom. S’esperen amb el carret fins que passa un senyor amb un gos. Li demanen que els obri la tapadora dels contenidors, que elles no tenen prou força. El senyor els obre la tapadora i els llença les escombraries. Elles el regracien i enceten el camí de tornada amb el carret buit. Segur que quan arribin al portal hi passaran un drap i el desaran al quartet dels mals endreços fins l’endemà.
