30/09/2016

La massa (dia)crítica

2 min

L’Institut d’Estudis Catalans ha decidit acabar amb aquesta murga inaguantable dels accents diacrítics. Ja era hora. Jo no podia pensar en res més. El poble ho demanava. Era un clam. Ja podrem escriure “la dona dona” i que cadascú llegeixi el que pugui, amb llibertat i sense normes encotillades. “Vaig a comprar cafè. Molt”, diré. I que els uns entenguin que en vull una gran quantitat, de cafè, i que els altres entenguin que el vull passat pel molinet. A partir d’ara escriuré sobre venedors ambulants que venen i venen. Tira’n un tros a l’olla. Tants anys patint la dificultat extrema d’accentuar el mamífer de la família dels úrsids però no la part de l’esquelet per, finalment, veure satisfets els nostres anhels. Adéu-siau, accents. Vull dir, adeu-siau accents. Quina gràcia. El corrector de Word, antic i arcaic, encara em corregeix la nova paraula.

Suposo que els membres de l’IEC, pensant en el mestre Pompeu (que volia carregar-se les h com van fer els italians), han decidit tirar pel dret per simplificar les nostres vides, de la mateixa manera que les simplifica una rentadora eixugadora (vull dir, “assecadora”). Em sap greu per la meva filla, que fa quart d’ESO i ja començava a accentuar (perquè a casa som uns fatxes) els óssos, però de seguida li direm que tot el que havia après sense gaire dificultat ja no serveix, perquè es veu que hi ha gent que prefereix no esforçar-se. Acabem amb els accents diacrítics. Acabem amb els pronoms, que encara costen més. I correm sempre a la cinta del gimnàs, mai al carrer, perquè el carrer no avança cap a nosaltres i la cinta sí. Menú infantil per a tothom, pa amb tomàquet pintat amb pinzell i vambes amb velcro. Qui vol aprendre a fer llaços havent-hi el velcro?

stats