Publicitat
Publicitat

La fam al món: retallades i aliments

Des del juliol passat, l'Organització de les Nacions Unides ha declarat oficialment l'estat de fam a sis regions de Somàlia: Bakool, Baix Shabele, Mogadiscio, Afgooye, Shabellela i, aquesta setmana, la regió de Bay. Els indicadors que permeten identificar l'estat de fam d'una zona impliquen: una taxa de mortalitat superior a dues persones al dia per cada 10.000 habitants, una manca extrema d'aliments entre el 20% de la població com a mínim i una taxa de desnutrició aguda entre els infants que superi el 30%. Sense entrar al detall de la dada, només cal recordar que, actualment, l'índex de malnutrició entre els infants al sud de Somàlia és del 58%.

Les reaccions i les explicacions a la crisi alimentària de la Banya d'Àfrica formen part d'un argumentari que apareix en l'opinió pública quan algun factor conjuntural accentua la fam estructural al sud del planeta. L'ús reiteratiu d'aquest argumentari facilita la normalització de les imatges d'infants esquelètics a punt de morir que difonen els mitjans de comunicació. Una evidència d'aquesta normalització és que la projecció d'aquestes imatges ja no s'acompanya de la frase "Poden ferir la sensibilitat dels espectadors".

Les reaccions de la ciutadania van del tòpic a la solidaritat. Davant dels límits individuals per actuar i canviar la situació, s'articula un discurs construït a base de tòpics que permet conviure amb el drama: "N'hi ha que estan pitjor que nosaltres", "Jo ja col·laboro amb Metges Sense Fronteres" o "Aquests països mai se'n sortiran". Al rerefons d'aquestes reaccions hi plana una explicació oficial del drama basada en els factors endògens del territori. Per exemple, en el cas de l'actual crisi alimentària de Somàlia, s'apunten com a causes principals: la forta sequera que pateix la zona des de la tardor passada, l'encariment del preu dels aliments, la guerra civil que viu aquest país des del 1991 i la presència de les milícies radicals islàmiques, que dificulten l'actuació d'organitzacions humanitàries.

Més enllà dels mecanismes que ens permeten seguir amb les nostres vides malgrat la duresa de la situació, cal recordar que la fam d'Àfrica s'ha d'analitzar en termes de desigualtats mundials. És a dir, cal preguntar-se: quins són els processos de canvi dels països del sud i com s'explica la distància que els separa dels països del nord?

Una primera resposta apunta que els països del Tercer Món pateixen una sèrie de problemes interns que dificulten el seu desenvolupament i la seva modernització. Des d'aquesta perspectiva, s'entén que la modernització és un procés homogeni que inclou diverses etapes de canvi econòmic i tecnològic segons el model dels Estats Units i Europa. En aquest procés, es defensa que el creixement econòmic es bo per als pobres tot i que en alguns moments pot accentuar les desigualtats internes dels països. Ara bé, a Somàlia no hi ha ni desenvolupament ni creixement, sinó fam i morts.

Una segona resposta subratlla, al costat dels factors endògens interns, el pes dels aspectes culturals com la poca capacitat de la població per esforçar-se, els problemes demogràfics, la influència de les religions, etc. Des d'aquesta perspectiva, s'assegura que el canvi en el terreny dels valors i les actituds és imprescindible per promoure canvis econòmics i polítics. Aquesta explicació oblida que la poca capacitat d'esforç i els problemes demogràfics estan estretament lligats amb les condicions materials de vida: salut, educació i capacitat adquisitiva. A més de pressuposar que la influència religiosa difereix segons el territori: quina diferència hi ha entre l'islam que es practica a Somàlia i el que es practica als Emirats Àrabs Units?

Lluny de culpabilitzar els països més pobres, una tercera resposta parla d'un sistema econòmic a escala mundial que es pot assimilar a l'estructura social nacional. Aquest sistema respon a la divisió internacional del treball que determina les relacions entre els diferents països segons interessos econòmics i poders que produeixen desigualtat. Els EUA i Europa, al centre del sistema, són la classe alta mundial que controla els mitjans de producció i explota la semiperifèria i la perifèria. Somàlia forma part del conjunt de països explotats de la perifèria, la classe baixa mundial, poc industrialitzada, amb baix nivell econòmic, moltes desigualtats i institucions polítiques dèbils.

La crisi econòmica del Primer Món no és l'única causa de la crisi alimentària que pateixen algunes zones del Tercer Món. El clima, els recursos i la cultura són factors que també produeixen i reprodueixen la pobresa. Però no es pot oblidar que mentre una part del planeta pateix la fam de les retallades, l'altra es juga la vida amb la fam dels aliments.

És injustificable que la gana dels primers sigui a compte del menjar dels segons, o el que és el mateix, que es retalli un 55% el pressupost de l'Agència Catalana de Cooperació.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT