6/2: Els judicis

SEMBLA QUE EN la biografia dels presidents de la Generalitat hi vagi inevitablement inclòs un judici (com a mínim) políticament rellevant. Francesc Macià va construir el seu mite i va popularitzar la causa catalanista a Europa en el judici de París de l’any 1927. Jordi Pujol va esdevenir una referència en ple franquisme en el judici militar al qual va ser sotmès el 1960. La figura de Lluís Companys es ressitua per a la història en el consell de guerra del 1940 que el va condemnar a mort. Certament, al costat de tots aquests, el judici a Artur Mas és el menys dramàtic: estem parlant d’una pena d’inhabilitació. Però el moment i els fets jutjats el fan també políticament significatiu. Tots aquests judicis van sacsejar l’opinió pública, catalana i internacional, i en tots la figura dels qui serien en un moment o altre de la seva vida presidents de la Generalitat s’hi va engrandir. Potser perquè en tots ells l’actitud dels jutjats no va ser tant anar a guanyar un judici (en algun cas les sentències estaven dictades abans de començar), sinó a tenir un efecte polític i, si es vol dir així, històric. En aquest sentit, tots van guanyar el seus judicis, encara que els condemnessin. Per la seva actitud i pel que hi van dir (quan els van deixar dir).