EN PLENA CAMPANYA, a deu dies de les eleccions europees, després d’haver-hi dedicat un dossier i un quadernet diari, la sensació és d’una baixa mobilització i interès escàs. Ho comento i em diuen: i què t’esperaves? Hi ha gent que va un pas més enllà i afegeix que als grans partits ja els interessa una participació discreta. D’altres pensen que no és així, però que els partits no tenen ni energies ni diners ni prou discurs o credibilitat perquè l’electorat es prengui seriosament la campanya. Hi ha més arguments: que com més coneixem Europa més crítics som, que s’ha associat Europa a les retallades, que sabem que el Parlament Europeu tampoc no decideix tant. Etcètera. Malgrat tot, em costa resignar-m’hi. ¿Vols dir que no ens convindria una bona participació? Vist a l’inrevés, si resulta que part del debat sobiranista i antisobiranista és sobre ser o no ser a Europa, si tan important és, no tocaria demostrar-ho anant a les urnes? Ho he dit un parell de cops i sempre ha saltat algú defensant “la gent”. No culpabilitzis “la gent”, tu ara, no és culpa seva la manca de fe en la política, en Europa i en la política europea. Aquest article no és per criticar “la gent”, sí que és una crida, no desesperada encara, a reflexionar sobre com serà llegida una participació i mobilització baixa i com ho seria si fos un pèl més alta. Perquè “la gent”, si m’ho permeteu, sí que va condicionant el que fa al fet que el món ens mira, i fa molt bé. ¿No pot ser una oportunitat perduda la crida a les urnes del diumenge 25 de maig?
