La gran estratègia

Les enquestes diuen que en aquestes eleccions espanyoles (que estan a punt de començar) pot haver-hi molta més abstenció que a les passades (que no fa gaire que van acabar). I l’abstenció és producte, ens diuen també, del cansament. Home. És lògic. Tornar-los a veure somrient amb cara de “jo sóc el poble i els altres no” des dels arbres i els fanals és una tortura. Jo, de fet, trobo que haurien d’aprofitar els cartells de la campanya anterior. Que els pengin altre cop, però amb els ullals de Dràcula i la dent corcada que algú els va pintar. Ja ens en farem el càrrec. El cas és que imaginar-se’ls, de nou, fent-se els “naturals” a El hormiguero o -si no tenen tanta sort- en un debat provoca una irresistible narcolèpsia. De fet, si no es tornen a posar d’acord jo diria que als catalans ja ens va bé. Sent un govern en funcions han sigut capaços de tombar la llei de la pobresa energètica, la del fracking, la dels horaris comercials i la de les centrals nuclears. Què faran quan siguin un govern de veritat? Són ben capaços de dur els calçots al Tribunal Constitucional.

El cas és que l’abstenció, com tothom sap, afavoreix els partits polítics grans, és a dir: el PP i el PSOE. I, per tant, entenc que per poder guanyar les eleccions còmodament, al PP i al PSOE ja els va bé l’abstenció. És a dir, ja els va bé que la població n’estigui farta. Com més farts, més abstenció. Com més abstenció, més escons. Un assessor, doncs, el que hauria d’aconsellar als partits grans és que fastiguegin la població. Perquè com més fastiguejats estiguem, menys ganes tindrem d’anar a votar. Suposo que aquesta és la raó per la qual Mariano Rajoy aquest cop sí que ha acceptat fer el famós debat a quatre. És una garantia d’èxit. Tothom que el vegi dient el que dirà, pensarà que no cal anar a votar.