Les guerres servils

Entre els segles II i I abans de Crist la pràctica totalitat dels esclaus emprats en el conreu de cereals a l’illa de Sicília provenien de la colònia romana de Síria. Un d’aquests esclaus sirians, Eunus, va iniciar una gran revolta l’any 136 aC, sufocada poc després. Va servir d’exemple a Espàrtac al cap d’uns anys. Va ser la primera guerra servil, és a dir, el primer aixecament organitzat dels esclaus (servus) contra els propietaris rurals de l’Imperi Romà. Quan pronunciem la paraula esclau ens ve al cap un pobre desgraciat cobert amb parracs i carregat de cadenes. Aquesta imatge no s’ajusta a la realitat de totes aquelles persones, però. En l’època a què fem referència, l’esclavatge constituïa essencialment una condició jurídica. La majoria de professors que educaven els fills de les famílies patrícies, per exemple, així com alguns metges, eren esclaus grecs, i la seva vida tenia ben poc a veure amb parracs i cadenes. En tot cas, la seva condició jurídica era la que era, i el sirià Eunus va saber canalitzar aquella falta real d’expectatives per alçar-se en armes contra els romans. Per raons òbvies, les conseqüències no les van patir els poderosos, els grans propietaris parapetats en la seva pròpia riquesa, sinó gent normal i corrent. Fins a aquell moment, Eunus havia dut una vida còmoda, millor que la majoria de romans pobres. És probable, doncs, que en aquell temps molts es preguntessin: per què actua així contra nosaltres?

Ara farem un salt de més de 2.000 anys i, sense moure’ns de Síria, repetirem la mateixa pregunta, en aquest cas fent referència a un personatge que aquests dies ha sonat força, John el Jihadista. Ressonen velles paraules. Per què ha actuat així contra nosaltres? Quin problema tenia al Londres on va créixer? ¿Algú l’havia discriminat, algú l’havia maltractat? ¿Se li havia negat educació, sanitat, serveis socials, oportunitats? Que se sàpiga, no. Però aquest assassí que va degollar a sang freda uns quants periodistes i cooperants innocents no se sentia, probablement, gaire diferent de l’esclau sirià Eunus. Per aquesta raó, com molts altres inadaptats dels suburbis d’arreu d’Europa, es va apuntar a l’aventura nihilista de l’Estat Islàmic. El bonisme europeu i la retirada precipitada i absolutament irresponsable de les tropes nord-americanes de l’Iraq van fer la resta. El resultat és el París de divendres passat. Com fa 2.000 anys, en aquestes noves guerres servils paguen justos per pecadors. Els morts de París no tenien res a veure amb la família Bush, o amb Aznar, o amb Blair, que són els qui sí que van auspiciar un conflicte que en aquell moment tenia ben poca justificació; ni els unia cap vincle amb la indústria armamentística. Tant és: van ser víctimes del ressentiment dels qui es perceben a si mateixos com una peça que no encaixa, ni pot encaixar, en l’Europa del segle XXI. No veuen cap altra sortida, i tiren pel dret. Van del fracàs escolar als billars, i dels billars a la mesquita, i després acaben a Síria com podrien haver acabat a l’Antàrtida: sense rumb, sense expectatives, fugint incòmodament de la seva no-identitat, que no té res a veure amb Síria, ni amb l’islam, ni amb res que s’hi assembli. La seva immolació ni tan sols resulta tràgica: només és una part accessòria del patètic pla de fugida d’un mateix, i el fet que sigui l’últim tram no l’arriba a transformar en un acte heroic. Del no-res al no-res, havent passat uns anys pel no-res. Nihilisme pur, com ho va descriure molt bé André Glucksmann, desaparegut fa ben pocs dies.

La identitat es pot viure de moltes maneres. Una d’elles és la de l’oprobi i la vergonya. Sentir-se una mena d’esclau del segle XXI, lligat als ajuts públics per tercera generació consecutiva i als carrers desolats de la perifèria, porta a repetir alguna cosa molt semblant al que van ser les guerres servils. Els esclaus de fa 2.000 anys havien estat capturats, en general, com a botí de guerra, i els qui ara assumeixen subjectivament aquesta condició són l’herència de guerres colonials com la d’Algèria, sense anar gaire lluny. El paral·lelisme, doncs, no és gens forçat. En tot cas, la immensa majoria dels mil milions de musulmans d’arreu del món, inclosos els europeus, no viuen la seva identitat d’aquesta manera, ni fan mal a ningú. De fet, en termes numèrics, la majoria de víctimes dels jihadistes són musulmans. Abans de caure en la temptació de ficar-ho tot al mateix sac, doncs, convé distingir entre l’islam i els qui s’apunten a les noves guerres servils per construir-se una identitat més excitant que vegetar a la banlieue.