Un home content a la feina

Avui podaven els plàtans. El camió, verd, amb el logo de la fundació -una fundació que contracta persones amb discapacitat- estava aparcat a la vorera i ells feinejaven pel voltant. N’eren sis, tots amb aquestes ulleres de soldador, perquè no t’entrin brosses a l’ull. Els he vist més vegades, perquè sempre fan de jardiners en una empresa pública que visito sovint i sempre intercanviem quatre paraules. Que si fa fred, que com se diuen aquestes flors tan precioses... Alguna vegada, quan tallen la gespa els he expressat la il·lusió que em faria pujar a la màquina i conduir-la. Van sempre vestits de verd. De diversos tons de verd. Pantalons verd oliva, jersei verd xiprer i armilla verd llagosta o, si ho preferiu, verd Grasshopper (aquest còctel amb menta, cacau i crema de llet). La noia del davant de tot s’encarregava d’apilar les branques caigudes. El de més enrere les anava tallant amb una serra elèctrica. I n’hi havia un, a dalt d’una escala, que s’encarregava pròpiament de podar.

Quan jo he avançat pel caminoi, un d’ells, amb casc, m’ha fet un senyal com el dels urbans. Amb la mà dreta m’indicava que em desviés cap a l’esquerra, cap a la gespa. Era clar que volia impedir que em caigués una branca al cap. Desviava a tothom.

Jo he fet un gest d’entesos i ell ha somrigut amb molt d’orgull i també amb la seriositat transcendent de quan estàs fent les coses com cal. No ha deixat de moure la mà fins que m’he col·locat al lloc. “Hem d’impedir que passi algun accident”, m’ha dit. I jo li he donat les gràcies i li he preguntat: “Per aquí?” I ell ha fet que sí amb el cap: “Perfecte”.

Estava tan alegre fent aquella feina que me l’he imaginat arribant a casa i explicant-ho. “He tingut una feinada, avui...” I m’he imaginat la seva mare somrient de veure’l tan alegre.