Un home i un discurs
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[…]
El doctor Armangué és un gran infant que no sap com plànyer de no conèixer l’obra de la qual li parlen. Ell en coneix moltíssimes. És un dels pocs homes informats -i ben informats- del moviment literari -la llengua tant se val- i no s’acaba de resignar que als seus anys es vegi impotent per seguir rigorosament al dia la producció científica i la literària. Un home d’una semblant capacitat de lectura i, d’altra banda, propens a les sentències -ja fa alguns anys que El Muntanyenc de Camprodon n’hi publica; d’ara fa poc n’hi publica La Medicina Catalana - a tal extrem que és molt probable que a Catalunya tinguem, i a desgrat de la seva modèstia, un altre La Bruyère -i si el tenim o no el tenim ja ho veurem quan s’editi un llibre dels seus pensaments-, es comprèn que quan els seus mèrits l’encimbellaren fa mig any a l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (per què no s’hauria de dir Acadèmia de Medicina de Catalunya?) el seu discurs d’ingrés no versés, com el dels seus predecessors, sobre un punt concret de la ciència mèdica, sinó sobre un tema tan suggestiu i tan al marge del rigorisme científic com aquest: L’escomesa dels literats i la resposta dels metges. Imagineu si n’ha recollides de dades el Dr. Armangué, per escriure el seu documentadíssim discurs! [...] I bé; què diu en aquest discurs? [...] Passa revista dels literats que s’han trufat dels metges, els exemples passen a rierades, i després cerca la causa, esbrina el perquè de tantes invectives contra els metges. “Seguiré els procediments propis de la meva carrera -diu-. Primer presentaré els casos, i una volta exposats, intentaré d’esbrinar les causes a què deuen atribuir-se. Seguiré l’ordre cronològic.” I comença la gran parada. Cervantes, Quevedo, Esquivel, Baltasar Gracián, Tirso de Molina, Caramanchel, Molière, del qual diu: “Crec que no ens tenia cap odi. Veia les ridiculeses dels metges del seu temps i el divertien. Ningú no odia el que el diverteix. Com que en això va trobar una mina per entretenir el públic, que sempre serà criatura, ho aprofita, exagerant-ho.” Segueix amb Boileau (al qual el Dr. Armangué no estima gaire perquè, diu, el trobo massa amic de regles ), Nemeitz, Beaumarchais, Goldoni, Walter Scott, Feijóo, Ramón de la Cruz, Scribe, Mesonero Romanos, Bretón de los Herreros, Frédéric Soulié, Alphonse Daudet, Tolstoi... [...] Mireu com es disposa a analitzar les causes de l’odi dels literats als metges: “La més clara i forta de totes és que els metges d’abans, en general, s’ho mereixien.” Res de partit pres, doncs. Aquesta ponderació és un dels grans al·licients del discurs del Dr. Armangué. [...]
