Publicitat
Publicitat

Els homes i l'últim bri de palla

Recentment, quan es va criticar la CIA per no haver predit les revoltes populars que ara agiten el món àrab, es va dir que el director de l'Agència Central d'Intel·ligència, Leon Panetta, havia comentat que es poden descriure els límits de les plaques tectòniques, ocults sota la superfície de la terra; però que no és possible predir el moment exacte en què s'iniciarà un terratrèmol.

En els afers humans poques vegades és possible predir el moment d'arribada del punt crític, en què un últim bri de palla imaginari esgotarà la resistència de l'espina dorsal del camell, tot i que des de molt abans fos evident que suportava un excés de càrrega.

El mateix s'aplica a la primavera àrab. Els observadors han alertat durant anys de la sobrecàrrega de governants autoritaris que patia el món àrab. Sabien que, qualsevol dia, l'excés de joves sense feina portaria desordres, i que la perversió del sistema polític conduiria en qualsevol moment a una explosió. Però ningú no sabia quan arribaria aquest moment.

De vegades n'hi ha prou amb un fet puntual per desencadenar els esdeveniments. Quan Mohamed Bouazizi, un venedor de fruita tunisià de 26 anys, es va suïcidar cremant-se després de rebre la bufetada d'una dona policia, ¿qui s'hauria pogut imaginar que un sol acte de tràgica protesta incendiaria espontàniament tot el Pròxim Orient?

Aquella dona policia va passar a representar la repressió oficial arreu del país. L'home fort de Tunísia, Zine El Abidine Ben Ali, va ser prou llest per adonar-se que l'autoimmolació de Mohamed Bouazizi era capaç d'inflamar passions. Però el cert és que Ben Ali no va preveure que, deu dies després de la mort de Bouazizi, ell mateix perdria el poder i fugiria del país enmig de manifestacions massives.

Quan l'any 1963, als carrers de Saigon, el monjo budista Thich Quang Duc es va ruixar de gasolina i va encendre un misto, va provocar grans repercussions polítiques i manifestacions. Després de veure les fotografies del monjo en flames diuen que l'aleshores president dels Estats Units, John F. Kennedy, va dir: "Haurem de fer alguna cosa en relació amb aquest règim". I ho va fer. Abans d'acabar l'any havien matat el president del Vietnam, Ngo Dinh Diem, en un cop d'estat.

Certament, Thich Quang Duc i, probablement, també Mohamed Bouazizi sabien que allò que feien era una proclama política. Però de vegades la guspira pot sorgir d'un fet fortuït. El desembre del 1987, quatre residents del camp de refugiats de Jabalia, de Gaza, van morir en un accident de trànsit i es va difondre que els havien matat els israelians. Va haver-hi disturbis al camp i un jove palestí de 17 anys va morir a mans de les forces de seguretat israelianes quan intentaven restaurar l'ordre. De seguida els disturbis es van escampar per tots els territoris ocupats i, d'aquesta manera, va començar la primera Intifada contra l'ocupació. L'estat d'Israel no estava preparat per a la revolta popular. El carismàtic alcalde de Jerusalem d'aleshores, Teddy Kollek, se'm va queixar que només disposaven d'un vehicle equipat amb canons d'aigua a pressió per reprimir els disturbis que causaven els jueus ortodoxos arran de la construcció d'un estadi de futbol a Jerusalem, i es lamentava d'haver de compartir el vehicle per utilitzar-lo contra els palestins de Gaza. Ni ell ni ningú no podien preveure que els disturbis esdevindrien una revolta que va durar sis anys i que cap canó d'aigua no podria controlar.

Esclar que a Gaza, com sempre, hi havia un gran malestar i molta sensació d'opressió. Però tant abans com després hi van morir molts altres palestins, sense que això provoqués cap intifada , de la mateixa manera que no totes les autoimmolacions per raons polítiques han provocat cops d'estat o revoltes a gran escala.

Alguna vegada s'ha dit que l'any 1789, a França, la destitució del ministre de finances Jacques Necker (un home considerat simpatitzant del canvi polític i de les classes emergents) va provocar unes protestes que van acabar amb la presa de la Bastilla. Però França era un fogar escalfat pel descontentament i els problemes econòmics afegits a les expectatives creixents, de manera que la flama la podia haver encès qualsevol cosa.

Alguns dels que érem a l'Aràbia Saudita quan els extremistes islàmics es van apoderar de la gran mesquita de la Meca l'any 1979 vam creure que aquest fet conduiria a la caiguda de la dinastia regnant a l'Aràbia Saudita, però no va ser així. I les revoltes actuals tampoc no han portat a l'Aràbia Saudita el que han portat a Egipte.

La pauta temporal exacta de molts esdeveniments continuarà sent impredictible, independentment del grau de coneixement de les causes, i predir-los sempre quedarà fora de l'abast de qualsevol servei d'intel·ligència.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT