Les identitats tristes
Comencem per clarificar el debat. Primer: tota adscripció religiosa implica la participació en una determinada identitat col·lectiva, però no tota identitat col·lectiva té, per descomptat, un component religiós. Segon: hi ha identitats col·lectives que, amb tots els matisos, tenen una consistència objectiva i resulten fàcils de portar, mentre que d’altres són precàries, incòmodes o fins i tot vergonyoses. Tercer: encara que soni paradoxal o fins i tot contradictori, el procés de secularització pot tenir com a conseqüència imprevista la revifalla de les formes de religiositat premodernes.
Aquestes són les tres premisses de les quals partirem per provar d’entendre les causes que fan que un noi o una noia completament immersos en la cultura occidental, que parlen francès i només saben dir quatre coses en àrab, que no havien obert l’Alcorà en sa vida i sí els còmics underground i les revistes porno, que s’han passat la vida entre videojocs i no entre prèdiques de mesquita, decideixin anar-se’n a defensar el “califat” de burletes de Síria, o a matar conciutadans al seu mateix carrer. Parlem del cas dels germans Kouachi, autors materials de la matança de Charlie Hebdo, però també del de milers de nois -i, cada cop més, noies- com ells. Què busquen? I què troben? No en tinc cap mena de dubte: una identitat que consideren més confortable que la que els havia deparat el cruel destí. Els seus pares o els seus avis van renunciar a la pràctica tradicional de l’islam quan van emigrar a França a la dècada del 1960. No es van convertir en francesos, però, sinó en beurs i beurettes, terme despectiu amb què es designa els descendents -sobretot de segona generació- de les antigues colònies franceses del nord d’Àfrica.
Els germans Kouachi, i tot el seu entorn, tenien una identitat trista, que ells mateixos podrien haver qualificat d’indigna o vergonyosa. En molts casos, els avis havien fugit d’Algèria després de la independència per ser profrancesos, i havien anat tirant de veta amb una pagueta de l’exèrcit o similar. Alguns dels seus fills -no pas tots- havien portat una existència precària i àtona, sense expectatives de cap mena, encauats en barris depriments. Fracàs escolar, famílies desestructurades, petita delinqüència, tristor, lletjor, avorriment... Fa tot just 10 anys, quan va esclatar la banlieue, van aflorar milers d’històries sòrdides d’aquesta mena. Recordo un reportatge periodístic en què apareixien tres generacions d’una mateixa família que, des de començaments de la dècada del 1960, només havien viscut de les prestacions dites socials, sense cap altre ingrés provinent del treball. Si no ho recordo malament, era a Rosny-sous-Bois. No és una identitat fàcil de portar, suposo, especialment per a un jove. La solució és inventar-se’n una altra, i passar de ser un vulgar xoriço a un màrtir de l’islam. La transformació és ben llaminera, no ens enganyem. Dràstica, sens dubte, però llaminera.
El futur dels germans Kouachi era previsiblement poc heroic: entre entrada i sortida de la presó, feien de repartidors de pizza i coses per l’estil. No sabien fer res més, tret d’exhibir-se com a pinxets imitant els rapers que veien a la MTV. ¿D’on van treure la insensata idea que podien escapar de l’inframón suburbial i ingressar directament al paradís dels màrtirs? La policia francesa ho ha deixat clar: tot això no ha sorgit, en general, de les mesquites sinó de certes webs d’internet. Encara que sembli un tòpic políticament correcte, cal ser molt curós a l’hora de distingir entre l’islam, que és una religió monoteista com el cristianisme o el judaisme, i aquesta colla de criminals que n’embruten el nom. Els greus disturbis de la banlieue de fa 10 anys tampoc no van sorgir de les prèdiques dels clergues musulmans, sinó de la música rap que cantussejaven, entre efluvis de marihuana, les classes extractives de l’estat del benestar dels fauburgs.
Les identitats tristes no poden ser emmascarades amb falses conviccions religioses sobrevingudes, sinó només amb identitats inventades. El problema és que aquest truc de circumstàncies pot portar-nos a confusió, tot equiparant una excusa (en aquest cas, l’adscripció formal a una fe religiosa) amb una realitat que sí que comparteixen altres persones de bona voluntat (la vivència d’unes creences molt profundes). Al món hi ha mil milions de musulmans que no fan mal a ningú, i uns milers de personatges amb identitats tan tristes i inassumibles com les dels germans Kouachi. Els primers practiquen una fe, mentre que els segons només proven d’escapar d’ells mateixos.
