18/7: Elogi de Cameron

QUAN VAIG VEURE per televisió les imatges de l’últim dia de David Cameron com a primer ministre, a Downing Street i al Parlament, i el to i el contingut dels seus discursos de comiat, vaig tenir una sensació d’admiració i d’enveja. Es pot discrepar de moltes coses amb Cameron. Però n’hi ha unes quantes d’admirables. En els grans temes, ha preguntat a la gent. I ha sabut escoltar les respostes: quan coincidien amb el que volia i esperava i quan no hi coincidien. I ha marxat amb esportivitat, sense agror, amb humor, amb naturalitat. La mateixa nit del comiat, escoltava una tertúlia en una televisió espanyola on el tractaven de ximple i el consideraven un desastre integral. De la mateixa manera es reien de les formes, els costums i les eines de la vella democràcia britànica. Francament, no sé de què reien. Vull dir que de Madrid estant, en aquests temes, no em sembla decorós pretendre donar lliçons de democràcia a Londres. Com en futbol, en política em sembla més noble el fair play que el tacticisme resultadista i maniobrer; més admirable la cultura democràtica interioritzada que la picaresca de fer veure que t’han fet falta a veure si l’àrbitre pica (i més quan l’àrbitre l’has posat tu). Entre Cameron i Rajoy, no hi ha color.