10 de juliol: El nom de la cosa

EL CONGRÉS DE CONVERGÈNCIA va començar amb un debat agre sobre el nom del partit refundat. Pot semblar un debat estètic improductiu. Abans que el temps els consagri, tots els noms semblen lletjos. O estranys. A les famílies hi ha grans discussions sobre els noms dels fills i quan el nen té dos anys a tothom li sembla inimaginable que es pogués dir d’una altra manera. Els noms dels partits de la Transició eren banals i concelebrats -convergència, unió, reagrupament- i al final ens semblaven normals. Ciutadans i Podem van optar per noms de disseny, en temps de disseny, i no els ha anat malament, però sonaven ben estranys quan van començar. El Noticiero Universal era un nom exòtic per a un diari, però el meu avi sortia ben tranquil a comprar el Ciero. La cosa fa el nom, més que no pas al revés. Però la discussió agra a la post-Convergència no era banal. Amb el nom estaven plantejant d’entrada el gran tema de la refundació: quin percentatge d’orgull del passat i quin de vergonya inclou el nou partit. És a dir, quin percentatge de continuïtat -sobretot en les idees- i quin d’esmena, sobretot en les maneres. Discutint el nom estaven discutint sobre la cosa, sobre el què. I discutint sobre el què, discutien sobre el qui.