19 de juny: No el feien per la tele?

QUAN VAIG LLEGIR fa dies que algú volia muntar pantalles gegants als carrers de Barcelona per veure els partits de la selecció espanyola, vaig pensar: no els deuen fer per la tele. O deuen ser de pagament. Per tant, els qui el volen veure de franc ho han de fer així. Després vaig llegir que sí que els feien i en obert. Per tant, cadascú els pot veure tranquil·lament a casa seva i si vol veure’ls en companyia quedar en un bar o on li vingui de gust. Llavors, quin sentit té ocupar l’espai públic per fer una cosa que pots fer millor a casa teva? Doncs queda clar: la lògica no és veure el partit, sinó que et vegin a tu. L’única diferència entre veure’l a casa o en una pantalla al carrer és fer que et vegin, és a dir, un acte d’exhibició, d’ostentació. És una manera de marcar el territori, de marcar paquet. En altres paraules, és una lògica política que fa servir el futbol (com fan tan sovint els que diuen que no s’ha de barrejar mai esport i política). Finalment aquesta naturalesa estrictament política, d’exaltació nacionalista, de la instal·lació de pantalles s’ha fet explícita: sense altres subterfugis, ara ja és un partit polític el que ho fa. Potser és la manera de dir que Espanya és seva. I, com Fraga, que el carrer és seu.