6/6: Un vianant travessa davant meu en vermell

A CÀMERA LENTA, amb tota la patxorra. Des del cotxe, insinuo una protesta i li senyalo el semàfor en vermell. Em mira amb una barreja de menyspreu i arrogància. Si jo hagués passat amb cotxe quan ell tenia verd, ben segur que m’hauria escridassat (amb tota la raó). Com que en la vida, en general, quan algú fa una cosa és perquè creu que hi té tot el dret i la raó, em pregunto per què el vianant en qüestió pensa que està actuant correctament i em renya irat per mig renyar-lo. Una hipòtesi: en la consciència col·lectiva, els vianants són éssers beatífics i vulnerables, primigenis (el carrer és seu), mentre els cotxes són invasors i prepotents contaminadors. El sentit últim de les normes i les lleis (també dels semàfors) és protegir els febles dels abusos dels forts. Per tant, el vermell dels semàfors obliga els dolents, els cotxes, però no obliga els bons, els vianants (o els ciclistes). Les normes no són per a tothom, ni ho han de ser. Si el sentit de la llei és protegir els bons contra els poderosos dolents, els dolents (els altres) tenen tots els deures i els bons (nosaltres) tenim tots els drets. Quan algú és ja d’entrada moralment superior, les normes no van per a ell. I no estem parlant només de circulació.