Publicitat
Publicitat

2012: l'any de prova per als governs

El febrer del 2009, després de sis mesos de crisi financera, vam començar a ser plenament conscients -almenys en el meu cas va ser així- que estàvem davant d'una situació molt més complicada i profunda del que ens pensàvem i del que se'ns estava dient. Aquell any, sovint vaig haver de respondre a la pregunta: "¿Quan acabarà la crisi?" Ho feia de manera un xic provocadora i un xic gallega, dient: "Depèn de tu". Era la meva manera d'explicar que, encara que no tots tinguéssim les mateixes responsabilitats en el que havia passat, tots estàvem implicats en la solució, i a tots ens tocaria pagar una part de factura, en forma de canvi d'actituds.

Ho completava dient: "No esperis que els governs ens treguin d'això; ells ens hi han d'ajudar, però de la crisi n'hem de sortir amb els esforços de tots". Aquest esforç era, per a uns, estrènyer el cinturó per disminuir els deutes, per a d'altres, eliminar la despesa supèrflua sense reduir el consum corrent, per a uns tercers, acceptar reduccions d'ingressos o augments de productivitat, o bé acabar amb el frau fiscal, o potser invertir a modernitzar les indústries, o potser acabar amb els negocis especulatius..., i per als governs, acompanyar aquests esforços amb polítiques prudents i consensuades amb exigències de present i esperances de futur.

El que va passar a partir de l'estiu del 2010 (quan ja pensàvem que estàvem tocant fons, i alguns fins i tot remuntaven) i al llarg de tot el 2011 m'ha fet canviar la perspectiva. L'exigència d'esforç personal segueix sent imprescindible, però ara penso que el que hem de demanar als governs (català, espanyol i europeu), més que ajut, és que no ens hi posin entrebancs, perquè una part de la responsabilitat de les dificultats presents i de la imminent recaiguda la tenen algunes actuacions públiques equivocades que cal revisar perquè no siguin inútils tots els esforços i sacrificis que es demanen. Poso quatre exemples.

1. Crec que la majoria dels governs han seguit, voluntàriament o forçats, unes polítiques d'ajust en què han confós reducció del dèficit amb reducció de la despesa, renunciant voluntàriament a les possibilitats reals d'augment d'ingressos. Fent això, no només no han combinat el necessari ajust amb l'estímul al creixement, sinó que ens han anat conduint a una recaiguda en la recessió i l'atur, és a dir, el contrari del que es buscava. Crec que això ha estat en part provocat per la por d'enfrontar-se a algunes forces externes, ideològiques, polítiques o financeres, i que s'ha creat una sensació d'impotència que s'ha transmès perillosament als ciutadans. El pitjor clima per a la recuperació.

2. També crec que en aquestes circumstàncies és enormement decebedor contemplar les picabaralles financeres entre governs per estratègies electorals, encara que sigui a mitjà termini, dels partits. La increïble gasiveria del govern espanyol no fent front als seus compromisos de transferències, per traslladar el dèficit a la Generalitat, i les decisions del govern català aprofitant aquestes dificultats per transformar-les en retards dels que creen forta alarma social (el PIRMI a l'agost i ara la paga de Nadal) es basen en la voluntat d'assenyalar culpables en altres llocs, i no ajuden gens a millorar la consciència col·lectiva per tirar endavant entre tots.

3. Penso també que molts governs no han estat prou valents ni conscients que, sense un sistema bancari sanejat i enfocat fonamentalment a donar finançament a l'economia productiva, és impossible recuperar un creixement estable. Han endarrerit, mes rere mes, accions imprescindibles: d'una banda, destapar la realitat de la situació de solvència de totes les institucions financeres i prendre les mesures de sanejament, encara que això demani alguns fons públics, i, de l'altra, regular adequadament el sistema financer per evitar que segueixin predominant les actuacions especulatives per sobre del finançament de l'economia real. No oblidem que una de les més importants causes de la crisi ha estat el desgavell a què ens va portar la desregulació dels mercats financers.

4. Vull remarcar finalment els desencerts i la lentitud de l'actuació del govern europeu (el Consell, que és qui té el poder). La manca d'iniciativa, la dificultat de posar els interessos generals per sobre dels particulars, especialment per part dels països més forts comercialment, i la increïble lentitud dels procediments d'aplicació han anat fent inútils les mesures, per insuficients i per estar preses fora de temps. S'han pagat les ambigüitats i la paralització del procés de construcció de la UE -sobretot de la zona euro- i s'ha actuat sempre de manera reactiva deixant que fossin els mercats financers els que imposessin la direcció i el ritme. O es posa remei urgent a aquesta situació o ens podem trobar abocats a una catàstrofe, amb l'agreujant que no hagin servit de res tots els sacrificis que estem fent. Cal ser coresponsables i estar atents a tot els que des d'Europa se'ns demana o se'ns exigeix, però cal que Europa compleixi també amb els deures que li corresponen per la sobirania que li hem cedit.

Aquest 2012 els governs tindran el dret moral de demanar-nos esforços. Cal empènyer el carro tots junts. Però nosaltres tenim el dret polític d'exigir a tots els governs que no ens hi posin pedres al davant.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT