La lògica dels purs

És molt difícil, per no dir impossible, radicalitzar la moderació. De fet, l’expressió no deixa de ser semànticament contradictòria, encara que pugui ser llegida com un joc de paraules amb un cert sentit. No es pot competir per ser l’amo del centre polític a còpia d’un inimaginable extremisme de centre, sigui de biaix liberal o socialdemòcrata, o posar bombes en nom del diàleg, el pacte i el consens. En canvi, resulta extraordinàriament senzill avançar per la dreta o per l’esquerra, i sense posar l’intermitent. Que tu dius que cal frenar l’arribada d’immigrants? Bah, doncs jo responc que cal expulsar-los (banda dreta). I tu afirmes que cal fiscalitzar més els bancs? Doncs jo vaig més lluny que tu, covard, i sostinc que cal expropiar-los tots i tancar els seus presidents a la presó (banda esquerra). Etcètera. En general, els dos extrems tenen, com es va veure amb claredat al llarg del segle XX, moltes coses en comú, entre d’altres la convicció que, en circumstàncies normals, no arribaran mai a governar, però sí a influir i remenar cireres. ¿Vivim -o hem viscut recentment- circumstàncies normals, però? La conjunció d’una crisi econòmica sense precedents, un nombre escandalós de casos de corrupció i una preocupant desmemòria respecte de les conseqüències reals del que van representar les ideologies totalitàries, especialment el socialisme real, no permeten fer servir el mot normalitat sense haver-hi d’afegir tot seguit molts matisos.

Fa només una dècada, un govern com el de Syriza resultava senzillament inconcebible, i unes expectatives electorals com les de Podem, també. Però han avançat per l’esquerra, deixant amb un pam de nas formacions progressistes amb llargues i honorables trajectòries, i fins i tot amb experiència de govern. A França, el Front Nacional també va avançar (per la dreta) el gaullisme de tota la vida. El mètode? Ben senzill: només es tracta d’anar repetint “Doncs jo més que tu!” i fer anàlisis autocomplaents. En temps de normalitat, aquests discursos tenen un recorregut molt curt. En èpoques més dures, però, poden arribar a seduir les classes mitjanes depauperades i, òbviament, les efímeres falses classes mitjanes que van sorgir de la cultura low cost, el xec nadó i altres llaminadures subvencionades.

Però, ¿es pot avançar encara més per la dreta o per l’esquerra? I tant que és pot! I també es pot ser més papista que el Papa, més vegetarià que una bleda o més del Barça que ningú. Heus aquí la lògica dels purs, que va més enllà de la política, molt més enllà, i que sempre condueix al malestar. Els tres exemples que hem posat no són sarcàstics ni imaginaris: existeix l’integrisme religiós, existeixen els atacs de grups animalistes radicals i, per descomptat, existeixen fets luctuosos perpetrats en nom dels colors d’un equip de futbol. No els mou pas una fe religiosa, ni una opció alimentària, ni un himne esportiu, ni el fet de ser de dretes, o d’esquerres, o de centre, o d’aquí, o d’allà. No: els mou la lògica dels purs, que és una altra cosa ben diferent. Per això, la inèrcia d’avançar -per la dreta, per l’esquerra, o per on sigui, i sense posar l’intermitent- resulta tan perillosa en determinades circumstàncies històriques.

A la dècada dels 70 o a la dels 30 del segle passat, la radicalitat va adquirir un cert prestigi social entre els intel·lectuals i entre les classes mitjanes, respectivament. Hi havia purs d’ultradreta que insultaven Blas Piñar qualificant-lo de “demòcrata” (!) perquè Fuerza Nueva tenia un escó al Parlament espanyol, i purs d’ultraesquerra que deien que el PSUC s’havia “aburgesat”. Quan el 1979 Toni Negri va ser detingut en relació a l’assassinat d’Aldo Moro i relacionat amb les Brigades Roges, molts intel·lectuals d’esquerres van subratllar la seva “coherència ideològica”. I quan el 1970 l’escriptor japonès Yukio Mishima es va fer l’harakiri o seppuku, el nacionalisme ultradretà del seu país també va lloar la lògica de l’acció. Els purs són així. El malestar de la crisi ha transformat petits xerraires oportunistes en celebritats. No és la primera vegada que passa això, i segurament no serà l’última. Són purs... però no del tot. Heus aquí el problema: sempre hi haurà algú que considerarà la possibilitat d’anar més enllà, de ser ideològicament més pur i més coherent que els purs oficials que han passat per l’adreçador de les institucions i de les aburgesades regles del joc de la democràcia. Però, per damunt de tot, sempre hi haurà algun pur que aspira a un futur perfecte, a un món feliç, en comptes d’un humil futur millor.