30/5: Una oferta de manilles

Si jo fos suec, posem per cas, quan va començar a aparèixer la reivindicació sobiranista catalana potser hauria pensat que aquests catalans són gent estranya, un problema. Vivint en un país democràtic, els agafa per voler-ne marxar, potser pel narcisisme de les petites diferències o perquè els rics no volen carregar amb els pobres. Com la Lliga Nord o altres populismes nacionalistes. Però si hagués anat observant les expressions pacífiques d’aquesta demanda i les respostes espanyoles, la negativa al diàleg, l’exclusió de tota possibilitat d’un referèndum, potser hauria començat a pensar que no és que els catalans siguin un problema, sinó que tenen un problema. I que en aquest conflicte potser no hem de parlar tant del problema català com del problema espanyol. La setmana passada aquesta sensació s’alimentava amb un episodi minúscul, però que ell mateix es volia simbòlic. El president de Catalunya va anar a Madrid a explicar-se, a parlar. I mentre l’establishment espanyol li feia el buit -és a dir, es negava a escoltar-, la representació folklòrica del nacionalisme espanyol li plantificava unes manilles damunt la taula. Les manilles: el símbol més obvi de negació de la llibertat. Paraules o manilles. A veure qui és el problema.