Publicitat
Publicitat

La malenconia de les decisions

Facebook és la comèdia postmoderna i escassament divina en què es destil·la la morbidesa del record. Amb menys clics que passes donà el Dant, es poden retrobar les ombres de velles amistats que ja no reconeixeríem en uns cossos gastats pel trajecte vital. Del tríptic de la Divina comèdia Facebook s'assembla especialment al purgatori, l'espai de les ànimes que encara retenen l'esperança d'alleugerir-se d'experiència i enlairar-se sentimentalment cap als orígens. La memòria és un grapat de retrets adobats de malenconia, i una escola del fet que som coautors del nostre destí. Coautors i no autors, perquè les nostres decisions tenen com a rerefons les dels altres. Vivim mirant de gairell. Ara mateix, la crisi amenaça d'esdevenir intractable perquè ens hem convençut que ho és, així com abans la bombolla immobiliària s'havia inflat perquè molta gent ben situada propagava el mite d'uns preus que no baixarien mai. Són dues variants contràries del conte de la lletera: la primera imaginava un futur dogmàticament millor que el passat; la segona creu que, un cop trencada, la gerra seguirà fragmentant-se en bocins tan petits que no els collirem mai més.

Caldria que la narració de la independència se situés entre les dues variants, això és, entre la fantasia desbocada i la pèrfida objecció que la independència no resoldrà tots els problemes. Tant si és del gènere positiu com si ho és del negatiu, la banalitat no pot ser mai un estímul. Ara, que el risc de trivialització existeix ho demostra el fet que un articulista del gènere foteta hagi escrit fa poc que l'independentisme és cosa d'oportunisme hormonal, fent un paral·lelisme tan fàcil com històricament viciat amb el tardofranquisme, quan convergiren en uns senyors barbats i unes senyoretes amb minifaldilla la revolta sexual i la política. Aquella rèplica a escala local del Maig del 68, que podríem resumir formulàriament com a moment Bocaccio, ja el caricaturitzà Juan Marsé narrant la seducció vaginal de la burgesia per un jove força inculte i políticament agnòstic, que en realitat era el mateix Marsé detallant simbòlicament la seva relació d'amor/odi amb la progressia engagé que l'encimbellà i en féu un autor. La mateixa progressia que ara malda per donar-li un Premi Nacional per les mateixes raons que, a El amante bilingüe , impulsen una noia de casa bona a posar un piset a un oportunista cada cop més desvergonyit i fatxenda.

La trivialització sotja l'independentisme, però no tant per raons eròtiques com retòriques. Amb la independència socialment homologada, hi ha el risc que l'eufemisme parasiti l'acció. Invocar el dret a decidir seria una bajanada si no fos una hipocresia, perquè decidir no ha estat mai un dret sinó una obligació. Decidim fins i tot quan ens neguem a fer-ho. Una altra cosa és que la decisió coincideixi amb la impotència i no la puguem realitzar immediatament; tot i així, l'haurem presa de manera irrevocable. Que el món no obeeixi el meu desig no vol pas dir que jo no exerceixi el meu albir; vol dir, simplement, que he de treballar per canviar o l'un o l'altre. La frase "Ara no toca" no és una expressió d'impotència sinó una declaració que la voluntat va per un altre costat. La llibertat sempre toca; una altra cosa és que es posposi a altres valors o antivalors: la riquesa, el prestigi o la participació en el poder. Però fins i tot quan hi ha voluntat, no n'hi ha prou per recórrer el camí de la realització; cal tenir en compte els irracionals que l'entrebanquen, sabent que la por, el ressentiment, l'ambició, la vanitat, són darrere de les decisions viscerals que després disfressem de racionalitat. Si aquests irracionals no ens els confessem ni a nosaltres mateixos ens enganyarem sobre el què i el perquè de les nostres decisions. Això no vol dir que esquivem les conseqüències dels nostres actes. En el millor dels casos ens quedarà el recurs a la malenconia del purgatori; en el pitjor, l'infern d'una història, el curs de la qual no haurem estat prou lúcids o prou nobles per desviar. És el que li demana, un cop i un altre, el fiscal a Eichmann al llarg del famós judici de Jerusalem: "Coneixent el destí dels transports que vostè organitzava meticulosament, ¿no va pensar mai a desobeir les ordres dels seus superiors?" I l'interpel·lat, ànima eternitzada en el seu destí de buròcrata, repeteix fins a l'avorriment que ell no tenia dret a decidir, que el jurament prestat als nazis l'obligava a actuar com un autòmat. I efectivament, el condemnaren i penjaren automàticament, amb la mateixa inevitabilitat amb què el seu destí mesell i perversament responsable l'havia convertit en criminal sense reflexionar que el mal no era cap principi transcendent, sinó el joc d'acció i omissió que movia cada tram de la serp que entre tots ells covaren.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT