Publicitat
Publicitat

Som 7.000 milions!

Les Nacions Unides preparen una festa d'aniversari l'últim dia d'octubre per celebrar el naixement de l'ésser humà que elevarà la població mundial a 7.000 milions de persones. És cert que no hi manera de confirmar que en la data escollida s'arribarà a la xifra anunciada, però després de càlculs, projeccions i anàlisis d'unes dades que vénen de llocs on hi ha de tot menys censos ben fets, l'ONU ha preferit planejar l'esdeveniment per a un moment concret, tan aproximat com sigui possible. El que realment compta és l'alt voltatge polític i les implicacions per a tothom d'una xifra atractiva, a la qual s'hi sumen les connotacions bíbliques del número 7.

La primera reacció davant d'aquest número espectacular, en un moment de gran crisi, de serioses amenaces de recessió econòmica mundial, conflictes enquistats, fams i sequeres, és mantenir-se en el més pur estil malthusià: posar-se les mans al cap i preguntar-se com s'ho farà el planeta, desgastat com està, per aguantar aquesta pressió demogràfica. ¿Què passa amb els recursos naturals finits? ¿Què es pot fer, sobretot des d'Occident, per reconduir aquest gran desafiament? Ara 1.000 milions de persones se'n van a dormir amb gana. El 5% de la població mundial consumeix el 25% de l'energia, la Terra s'escalfa, els recursos naturals s'esgoten, l'accés a l'aigua desencadena guerres...

Com explica molt bé l'anàlisi de referència sobre aquests temes fet per la revista National Geographic , les estimacions de l'ONU presenten diversos panorames per al 2050: 10.100 milions de persones, que podrien ser només 8.000 si cada dona tingués un fill i prou. Com que no serà així, encara que es posin en marxa les polítiques de control de natalitat més eficaces, s'espera que el 2045 s'arribi als 9.000 milions. El departament de salut de la Universitat de Harvard va més enllà i estima unes projeccions per al 2100 que poden oscil·lar entre 6.200 milions i 15.800 milions, en funció de si hi ha més o menys fertilitat. O sigui, un món empetitit o el doble de gran que ara.

En aquest cúmul d'interrogants dramàtics resulta tranquil·litzadora la constatació dels experts que les alarmes apocalíptiques dels anys setanta no s'han complert. En aquell moment es va arribar als nivells màxims de fertilitat, però des de llavors, d'una manera molt més ràpida que el que estava previst, aquest índex no ha deixat de caure. En gran part, per la baixada dramàtica dels índexs de fertilitat que ha tingut lloc en indrets claus, com la Xina i l'Índia, que han seguit polítiques controvertides, però eficaces, com la limitació a un fill a la Xina o programes d'esterilització, que s'ha convertit en fórmula de control de natalitat quotidiana a l'Índia.

Per tant, al final el que es temia que seria una bomba s'ha quedat en un boom. Han nascut moltes menys persones de les que es preveia, però al mateix temps se n'han mort menys del que s'esperava. En gran part per les espectaculars millores mèdiques i sanitàries generals. A més, pel que fa a l'esperança de vida, hi ha xifres extraordinàries que mostren l'impacte real de l'acció política.

En els últims 60 anys, la Xina ha passat de tenir una esperança de vida de 41 a 73 anys actualment. El cas de l'Índia és similar. Ha passat de 38 anys el 1952 a 64 anys avui. Hania Zlotnik, directora de la divisió de població de l'ONU, no s'acaba d'explicar com els països en desenvolupament han atacat el problema de la fertilitat amb tanta eficàcia.

A Occident es va trigar generacions a arribar a un creixement equilibrat, que ara fins i tot està per sota de la tassa de reproducció. Els països més poblats del món, com la Xina, l'Índia i el Brasil, entre d'altres, ho han fet en temps rècord, fins al punt que ara la Xina té una taxa de fertilitat d'1,5, molt per sota del 2,1 necessari per a l'estabilitat.

Això ens porta a l'Àfrica. L'Àsia es mantindrà en el futur com el continent més poblat del món, però l'Àfrica experimentarà el creixement més alt. El 50% del creixement mundial tindrà lloc en aquest continent. A més, l'ONU constata que és al sud del Sàhara on hi ha els índexs de fertilitat més elevats. Tot i que l'esperança de vida no supera els 50 anys en 17 països, aquest continent, diuen els experts, es mou cap a l'anomenada "transició demogràfica". Tal com ha passat en altres indrets, s'allarga la vida i s'escurcen les famílies. I precisament, com que això passarà al costat de casa Europa hi té una responsabilitat clara. Un cop ja està confirmat que cada vegada hi haurà menys europeus, el que faci Europa serà determinant sobretot en dos grans àmbits.

El primer és el desenvolupament sostenible. Sigui quin sigui el nombre d'habitants, per aturar l'escalfament de la Terra i evitar-ne la destrucció és molt decisiu passar dels combustibles fòssils a les energies alternatives. Europa ha de continuar sent líder en l'esforç mundial contra el canvi climàtic i a favor de la bona gestió dels recursos naturals. Hem vist massa senyals que anticipen un defalliment d'aquesta determinació amb l'excusa de la crisi.

El segon àmbit és la immigració. Si es calcula que Europa tindrà 60 milions d'habitants menys en les pròximes dècades, l'única manera de fer front a les necessitats econòmiques i socials del continent és modificant les polítiques migratòries. No hi ha més opcions si volem preservar el model de benestar assolit. L'arribada de gent de fora es convertirà en una necessitat, per molt que avui ens sembli ciència-ficció. Aquests oportunistes que han utilitzat la immigració per fer política a curt termini es trobaran davant d'una nova realitat.

La pregunta lògica és: què fem? Una festa d'aniversari? O una reunió per acompanyar el fèretre? No pot haver-hi dubtes, celebrem-ho i preparem-nos per liderar una gestió intel·ligent i generosa des d'Europa. El problema no és quants som, sinó què fem.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT