Economia frívola

La doctrina keynesiana va tenir i té una enorme influència en la gestió de l’economia. En síntesi, aquesta doctrina estableix que el mercat lliure condemna la societat a una successió de depressions (i, per tant, d’atur) que poden ser apaivagades amb intervencions de l’estat.

Amb el progressiu desprestigi del socialisme real, una part de l’esquerra europea va abraçar amb entusiasme el keynesianisme, i aquí n’hi ha molts que el consideren el súmmum del progressisme en identificar-lo amb impostos i despesa pública alta. De fet, poques vegades la realitat s’ajusta a la situació en què Keynes va construir la seva teoria, de manera que tot sovint les mesures keynesianes o resulten inútils o emmascaren els problemes mentre es fan més grossos. Així, per exemple, durant els setanta es va combatre amb estímuls públics un atur que no estava causat per la manca de demanda, amb el resultat d’inflació sense reducció de l’atur (estagflació). Els successius fracassos no han estat obstacle, però, perquè encara ara alguns considerin que la despesa pública és un remei infal·lible contra l’atur.

Durant els setanta, amb un keynesianisme dominant però creixentment qüestionat, la dreta buscava una justificació per abaixar els impostos. En aquell context, i segons la llegenda, dos homes de confiança del president Ford (i que quinze anys després ho esdevindrien del president Bush Sr., Dick Cheney i Donald Rumsfeld) dinaven amb un economista d’una certa volada, Arthur Laffer, que els va dibuixar en un tovalló de paper una corba que relacionava tipus impositius i recaptació fiscal (1974). La idea era que si els tipus són massa alts, l’activitat es descoratja i s’acaba recaptant menys que si els tipus fossin més baixos. La possibilitat que una reducció de tipus augmentés la recaptació va entusiasmar-los a tots dos i, més tard, també el governador de Califòrnia i aspirant a la presidència dels EUA, Ronald Reagan.

Més enllà del sentit comú, la corba de Laffer no té cap fonament empíric, i, en particular, mai no s’ha pogut calcular qui és “al costat dolent”, o sigui, quan una baixada dels tipus impositius posarà en marxa un cercle virtuós que portarà a augmentar la recaptació d’impostos.

No obstant, i amb el convenciment que això és el que passaria, Reagan, immediatament després de prendre possessió, va signar una important reducció d’impostos (1981) i cinc anys després hi va tornar amb una segona (1986).

En les tres legislatures de Reagan i Bush Sr. (1981-1993), els EUA ni van viure cap crisi significativa ni van embarcar-se en cap guerra costosa (com ho havia estat la del Vietnam i com ho serien la de l’Afganistan i la segona de l’Iraq), però el deute públic va passar de representar el 32% al 66% del PIB americà. Bush Jr. (2001-2009), amb les mateixes idees (però, això sí, amb dues guerres), el va deixar en el 84%. No sabem què hauria fet Obama si hagués tingut mans lliures amb els impostos; el que sí que sabem és que han seguit estant en mans dels republicans i que el deute ha passat al 106% del PIB.

Ignorant aquests antecedents -o sent-hi insensible-, Rajoy va prometre abaixar els impostos en el seu programa electoral del 2011. Els va haver d’apujar perquè el deute no es podia col·locar, però no va parar fins a abaixar-los mesos abans que acabés la legislatura. No sols això: també va abaixar les cotitzacions socials per estimular les contractacions.

El resultat ha sigut catastròfic. Espanya, que ha acabat l’any 2015 amb un dèficit públic de 55.000 milions d’euros i amb un deute públic proper al 100% del PIB, veu com la Unió Europea estudia sancions perquè considera que no s’ha fet prou per posar-hi remei, i com l’any 2016 ha començat amb una caiguda de la recaptació d’impostos i amb la congelació dels ingressos de la Seguretat Social malgrat l’augment de l’activitat i de les contractacions.

Rajoy, tanmateix, hi torna, i anuncia noves reduccions d’impostos en cas de guanyar les eleccions.

A ningú no li agrada pagar impostos, però no és cert que el millor és que els diners siguin a les butxaques dels ciutadans, com repeteixen els acòlits del PP. Els impostos són el preu que paguem per viure en una societat civilitzada, i una administració pública que no ingressa prou ha d’apujar els impostos o renunciar a serveis públics. Prometre el contrari no és ni d’esquerres ni de dretes, sinó irresponsabilitat, perquè els dèficits d’avui són les retallades de demà.

Per cert, a nivell català, i amb una Generalitat arruïnada, és més responsable el que insinua Junqueras (apujar als uns per abaixar als altres) que el que anuncia Puigdemont (abaixar als altres).