Sensatesa energètica

Va haver-hi una època en què oposar-se a l’energia nuclear era propi de radicals que consideraven que era impossible controlar els riscos inherents a la fusió nuclear i a la gestió dels residus. Les persones sensates pensaven exactament el contrari.

Va haver-hi una època en què creure que el canvi climàtic tindria conseqüències catastròfiques i que estava produït per l’acció humana era propi de radicals, mentre que les persones sensates posaven en dubte el fet del canvi climàtic, la magnitud de les seves conseqüències i, sobretot, que tingués gaire cosa a veure amb l’emissió de gasos d’hivernacle.

Va haver-hi una època en què pensar que les energies renovables podien jugar un paper central en la generació d’electricitat era propi de radicals, mentre que els experts defensaven que això no seria mai possible per la senzilla raó que les energies solar, eòlica i marina no estan disponibles quan les necessites (com les fòssils) o almenys de manera previsible (com la nuclear), i que el cost d’emmagatzemar-la les convertia en una opció inviable.

En definitiva, va haver-hi una època en què els radicals energètics eren uns somiatruites que qüestionaven les fonts d’energia que produïssin CO 2 i l’única alternativa viable, la nuclear.

Aquesta època ha passat.

L’opinió pública s’ha convençut que els radicals tenien raó pel que fa al canvi climàtic i que tenien raó pel que fa a les nuclears. L’Acord de París i la decisió del govern alemany de prescindir progressivament de les nuclears constitueixen un senyal inequívoc que les forces d’ordre s’han convençut de dues coses: que l’statu quo és insostenible i que la tecnologia serà capaç en molt poc temps de resoldre el problema del cost de la generació renovable i de l’emmagatzemament a un cost raonable.

Els radicals, però, van més enllà, i propugnen com a únic model acceptable la producció descentralitzada: un món en què cada municipi i molts particulars s’autogenerin l’energia i intercanviïn els excedents. En aquest model el concepte clau és el de xarxa intel·ligent (smart grid) i l’anatema són les línies de transport de gran capacitat, pròpies dels sistemes centralitzats. La distància entre aquestes dues concepcions del sistema elèctric va posar-se de manifest l’any 2005, durant el primer tripartit, quan el departament de Treball i Indústria, encapçalat pel conseller Rañé (PSC), va publicar el Pla d’Energia de Catalunya 2005-2015, que incloïa la línia de molt alta tensió (MAT) Bescanó-Figueres-Baixàs i la qualificava de “bàsica” per garantir el subministrament elèctric a les comarques gironines. L’espectre polític es va polaritzar a favor (PSC, PP i CiU) i en contra (ERC i ICV) d’aquesta línia.

Amb aquests antecedents, assisteixo a la presentació de la darrera publicació del think tank d’ERC, la Fundació Irla, que tracta del model energètic en la Catalunya independent.

El que hi sento em sorprèn molt agradablement. Fonamentalment, les propostes són tres.

La primera, mantenir una actitud bel·ligerant contra els abusos de posició dominant de les empreses energètiques, tenint en compte que el sector té una estructura inevitablement oligopolística i que la política energètica espanyola s’ha caracteritzat des de temps immemorials per la servitud a aquests interessos. Qualsevol partit polític mitjanament seriós hauria de mantenir aquesta posició, que no és sinó l’essència del liberalisme ben entès. Que ERC s’hi apunti (rebutjant alternatives més radicals) constitueix, al meu model de veure, una bona notícia.

La segona, apuntar-se a un tancament gradual de les centrals nuclears a mesura que arribin al final de la seva vida útil i “quan sigui més costós mantenir-les en funcionament que tancar-les”. No és sinó la posició d’Angela Merkel, que és, en definitiva, una posició moderada envers l’energia nuclear: d’acord a tancar les centrals existents, però només quan hagin rendit tot el que poden rendir.

La tercera, justificar la connexió amb França per garantir el subministrament a les comarques gironines i l’estabilitat de tot el sistema català. Amb tres arguments: que en aquelles comarques s’hi produeix menys d’un terç del que s’hi consumeix, que és molt; que l’estabilitat de qualsevol sistema elèctric, i més si les renovables hi tenen un pes significatiu, exigeix interconnexions internacionals per fer front a desequilibris entre oferta i demanda; i, finalment, que la manera més eficaç de combatre els oligopolis és facilitar la importació d’electricitat. Ni a la presentació ni al text s’hi esmenta la MAT, però el missatge és diàfan.

En definitiva, em sembla una bona notícia que ERC imagini una Catalunya independent d’una manera tan sensata com ho fa en aquest treball.