Publicitat
Publicitat

LA LLAMBREGADA

Un món ple de capitans de creuer

Això que va fer el tal Francesco Schettino, capità del Costa Concordia , de fotre el camp del vaixell el primer, a part de ser delicte, és molt lleig (a actuar així ja en diuen "fer un Schettino"). Potser ell era un dels pocs que sabia (o hauria d'haver sabut) on eren. I, per tant, sabia (o hauria d'haver sabut) que eren a tocar de la costa, on l'aigua els cobria fins a les orelletes i poc més. Què li costava al tal Schettino quedar com un campió davant dels viatgers que van als creuers només a desfer els llits del màxim de membres (i mai millor dit) de la tripulació? Doncs no. El capità primer, i l'últim que tanqui la porta. Lleig. Ara bé, cal agrair-li que gràcies a la seva covarda acció ara tenim 1/ una nova expressió i 2/ una bonica metàfora sobre la situació politicoeconòmica actual.

Viatjàvem en un vaixell que anava a la deriva des de feia temps i érem allò que ahir, a la pàgina 2 de l'ARA, l'Albert Pla Nualart va fer-nos saber que se'n diu un derelicte. Ningú sabia on érem ni on anàvem i al pont (digui'n els òrgans polítics) no hi havia ningú capacitat per dur el timó. Això sí, a bord del nostre vaixell hi pul·lulava una mena de tripulació estranya amb noms com mercats , agències de ràting , deute sobirà , prima de risc , FMI , Banc Mundial i altres paraules lletges d'aquest estil i que organitzaven una festa contínua. Tots els passatgers (o sigui, vostè i jo) vèiem des de feia temps que érem a tocar d'un immens escull que ho engegaria tot a can Pistraus, però la tripulació ens deia que no, que això era impossible. "Com vol que ens estavellem? Va, no sigui malastruc i continuï ballant". I l'escull cada cop era més a prop. I quan ens la vam fotre, van fer-nos un immens Schettino i van deixar-nos més penjats que un fuet. Al Costa Concordia no ha passat res pel que podria haver passat. Sobre el que passarà al vaixell on anem vostè i jo, sóc molt més pessimista.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT