El monstre és inexplicable
La primera característica del monstre és que no té, com deia el poema de Bartomeu Fiol, ni rostre, ni peculi ni edat. I això fa que no se’l pugui descriure i, per tant, no se’l pugui comprendre. Un jove de vint-i-vuit anys fa que s’estavelli un avió amb cent cinquanta persones a bord; un nen de tretze mata un professor i fereix quatre persones més a l’institut on estudiava. Immediatament busquem algun tipus d’explicació: una depressió, un brot psicòtic, algun tipus de trastorn mental, fins i tot una ruptura sentimental. El món va ple cada dia d’episodis de depressió, de brots psicòtics o fins i tot de ruptures sentimentals, i molt rarament, per fortuna, acaben en violència. Aquesta mena de situacions, per dramàtiques que siguin, no expliquen que una persona en mati una altra, tingui tretze anys o en tingui vuitanta.
Perquè la monstruositat és inexplicable. No la preveiem, no l’entenem i, quan es produeix, no la sabem explicar. Per això ens desfem en excuses, sense adonar-nos que moltes vegades incorrem en relats que, com a mínim, són en gran part falsos. No totes les persones depressives són capaces de fer caure un avió. No tots els nens psicòtics són capaços d’assassinar un professor o qui sigui. No totes les ruptures sentimentals, per doloroses que siguin, es resolen en tragèdies irreparables.
Senzillament el monstre aflora i actua, amb completa independència de les circumstàncies de la persona dins la qual habita. És el mal, i el mal no coneix, ni necessita, ni admet justificacions: apareix i es manifesta, i les seves manifestacions acostumen a ser devastadores i desoladores. Ens preguntem com pot ser que hagi passat això o allò altre: no hi ha resposta. No hi ha explicació racional possible. El mal, el monstre, és irracional per definició, i precisament per això ens atemoreix tant.
No vull dir amb tot això que hàgim de renunciar a les explicacions mínimament raonables sobre els fets del mal, ni a la feina sempre necessària dels psiquiatres i els psicòlegs. No cal renunciar-hi, insistesc, però sí que em sembla que cal entendre que hi ha un fons en l’ànima i en la ment humanes que encara no hem arribat a interpretar, i que porta de tant en tant a situacions que ens esgarrifen. És el costat fosc, per dir-ho amb una expressió molt tòpica. I aquest costat fosc pot aparèixer sota qualsevol naturalesa, des de la d’un home o una dona poderosos fins a la d’un infant aparentment fràgil. I és que la fragilitat, d’altra banda, sí que és una característica que compartim tots els éssers vivents. Com la por. I em temo que la por i la fragilitat tenen alguna cosa a veure amb l’emergència més o menys ocasional de la monstruositat. Però no puc afirmar-ho; en aquests casos no es pot afirmar res. Parlem de fets consumats, després dels quals només queda un rastre de dolor i un interrogant dins del cervell: ¿com és que això o allò ha estat possible? Doncs ho ignorem, però ha estat possible. I la por i la fragilitat aleshores no fan més que multiplicar-se.
