Com es paga això d’Espanya
Amb funcions o sense funcions, el cèlebre ministre Cristóbal Montoro ha dictaminat en els últims dies la seva requisitòria particular a compte del dèficit d’algunes comunitats autònomes, a saber: Catalunya, el País Valencià i les Balears. Madrid també rep, però no tan severament, perquè és la capital de l’Estat i la seu dels ministeris. Ens hi posem com ens hi posem, encara hi ha classes.
Las autonosuyas va ser, a començaments dels anys vuitanta, el títol d’un llibre d’un escriptor franquista tan significat com Fernando Vizcaíno Casas i també de la seva versió cinematogràfica, dirigida pel no menys addicte al règim Rafael Gil. Tant el llibre com el film, diguem-ho en resum, eren una porqueria, però testimoniaven una idea que encara avui no ha perdut vigència, ans al contrari: això de l’estat de les autonomies, a Espanya, no serveix per a res. Al contrari, per a l’espanyolisme rampant, tant si és del Partit Popular com del PSOE, les autonomies són un mal de ventre de difícil resolució.
Hi ha una anècdota parlamentària de quan es votaven els estatuts d’autonomia de les disset comunitats autònomes de l’estat espanyol. No recordo qui eren els protagonistes concrets, però un diputat que arribava tard es va adreçar al seu veí d’escó: “¿Qué votamos ahora?”, va preguntar, esbufegant. L’interpel·lat va respondre: El estatuto de La Rioja”. I el preguntador va contrarespondre: “No lo dirá usted en serio”.
El constitucionalisme espanyol no s’ha pres mai seriosament l’estat de les autonomies, que veuen molt més com un problema que com una solució. No és que pateixin excessivament pel tema, perquè la Constitució ja consagra que la unitat nacional d’Espanya és indestructible i indiscutible. Però això d’haver de repartir diners, ni que sigui a través del FLA, se’ls posa malament. Per això Montoro es posa tan verinós que fins i tot els dirigents del seu mateix partit s’enfaden amb les seves decisions.
No ens enfadem nosaltres, sisplau. Tots plegats ja hauríem de saber que això que es diu Espanya, i que certament és molt gros, ho paguen bàsicament quatre comunitats autònomes. Quatre damunt disset, que es diu aviat: les altres tretze no tan sols no contribueixen en res, sinó que són un pes feixuc que no hi ha més remei que arrossegar, amb l’excepció de Navarra i el País Basc, que van històricament a la seva.
No, Espanya no ha cregut mai en el seu propi estat de les autonomies i en conseqüència ens trobem cada vegada més lluny de la noció d’un estat federal, que alguns encara defensen amb més convicció que no pas amb raó. Hi ha una idea senzilla, que es presenta de fa temps a la tribuna, i és la de la creació d’una agència tributària pròpia. A veure on acabem pagant els impostos i a veure qui paga què. Al cap i a la fi, “Això qui ho paga?” és la pregunta clàssica del periodisme segons Josep Pla.
