La paperera de la història

Amb una frase que és molt possible que faci precisament història en la política catalana, el diputat de la CUP Benet Salellas s’ufanava fa pocs dies que el seu partit havia enviat l’expresident Artur Mas “a la paperera de història”, una expressió certament històrica. La paperera de la història no és un lloc on vagi qui ho desitgi, sinó qui s’ho mereixi, inclòs aquell o aquella que la inventi.

Ignoro si Artur Mas ha anat a parar a la paperera de la història com va dir Salellas, més que més quan ha designat un successor seu, Carles Puishdemod (em sembla que s’escriu així), sense renunciar a tornar a optar al càrrec. Tot això, sense haver-se estalviat d’imposar a la CUP una disciplina parlamentària que la paperera de la història portarà inscrita durant molts d’anys.

Tant se val. A Catalunya arreglem els nostres problemes així com podem, però a Espanya, qui està a punt d’abocar-se a la paperera de la història és un senyor del PSOE anomenat Pedro Sánchez. En efecte, en cas que el líder socialista accepti una vicepresidència del govern en benefici de la unitat d’Espanya, el que se n’anirà a la paperera serà el més que centenari partit PSOE, que d’aquesta manera renegaria de la memòria de l’històric Pablo Iglesias per cedir el pas a un nou Pablo Iglesias, no sé si m’entenen l’agudesa.

És molt possible que Mariano Rajoy es mantingui al capdavant del poder espanyol, però haurà de fer-ho amb el suport dels socialistes i de Ciutadans, en una grosse koalition que no s’entendrà enlloc del món i que es veu abocada per endavant a anar a parar a la paperera de la història, com totes les forces polítiques que intenten basar el seu ascendent en una actitud especulativa més que opinable.

El PP té tot el dret a fer tot el que sàpiga per resistir en el seu lloc com a formació capdavantera de la política espanyola, només faltaria, però això que estan oferint ja no té res a veure amb el Partit Alfa que no fa gaires anys descrivia Enric Juliana. La sensació de descomposició és molt forta, i l’embranzida que ha agafat el sobiranisme català, ni que sigui amb un pacte in extremis, acaba de fer guaitar la tan predicada sobirania nacional espanyola a la vora de la paperera, sobretot quan el rei de la nació, en funcions de cap d’estat, es permet detalls com el de no rebre la presidenta del Parlament català, Carme Forcadell, o negar els serveis prestats al 129è president de la Generalitat, Artur Mas, que per a més detalls arrossega una querella de la Fiscalia de l’Estat per la cosa aquella del 9-N.

En definitiva, que la paperera de la història sempre està a punt, però ara mateix fa de mal dir qui s’hi acosta amb més celeritat. L’expressió és afortunada, no cal dir-ho, però presenta el risc de poder-se presentar, en els propers dies, a moltes situacions i personatges diferents de la política. Fins i tot a qui ha posat l’expressió en circulació, però aquesta ja és una altra història.