Publicitat
Publicitat

La paraula més bonica

El dissabte 18 de juny es va celebrar per primera vegada l'anomenat Día E, que vol ser la festa de l'idioma espanyol. Està molt bé dedicar un dia a la causa de l'espanyol (o el castellà, com vostès prefereixin), una llengua que, parlada per més de 500 milions de persones arreu del món, es troba -segons una quantitat prou significativa de veus inquietes, concentrades sobretot a Espanya- en un risc greu de desaparició, a causa de la persecució acarnissada que pateix en alguns indrets on ha de conviure amb idiomes famosos per la seva perillositat caníbal, com ara el català, el gallec o l'euskera. Per això és d'agrair que l'Institut Cervantes i el ministeri de Cultura li dediquin una data en el calendari, com si es tractés del Dia del Miop Recalcitrant, el dels Guitarristes que es Mengen les Ungles o el de qualsevol altra causa difícil, digna de l'advocació de sant Judes. El Día E, no cal dir-ho, va ser una celebració modesta i austera, que va començar a Austràlia durant la nit de divendres a dissabte (segons el nostre fus horari) i va concloure la nit de diumenge a dilluns a Nova York, en un recorregut per les ciutats del planeta on el Cervantes té seus dedicades a la difusió i la promoció de l'espanyol, que són totes les que tenen una mínima importància, i algunes que no en tenen gens. Ho apunto per si algun dia d'aquests els ve de gust a Ciutadans, o al PP, o a qui sigui, posar el crit al cel per exigir que tot el que es malgasta en això del castellà es dediqui a crear llocs de feina, o a construir hospitals, o a qualsevol de les coses que realment importen a la gent.

Per fer que el Día E fos una festa participativa (avui en dia, si un sarau oficial no és participatiu, és una tifa punxada en un pal) els del Cervantes van tenir una idea, que va consistir a convidar la molt nodrida comunitat de parlants de l'espanyol a votar la paraula més bonica que ha generat aquest idioma. Moltes persones de fama i renom van participar en la votació i, per exemple, la gran escriptora catalana Ana María Matute va triar, entre les seves predilectes, les paraules mamá i resplandor : les va contraposar a envidia i sobaco , que va titllar de lletges, val a dir que amb tota la raó del món. Però el mot guanyador, amb 33.000 vots a favor, va ser Querétaro , que de fet és un topònim: es tracta del nom d'una ciutat mexicana, i també de l'estat del qual aquesta ciutat és capital.

Una tria que demostra dues coses: una, que no és bonic el que ho és, sinó el que li ho sembla a cadascú; i dues, que una gran quantitat de ciutadans de Querétaro van participar disciplinadament en la votació, cosa que no cal dir que els honora. Ara bé, hem d'admetre que el resultat és sorprenent: Cervantes, siguem sincers, mai va escriure res sobre Querétaro. I és que, quan apliquem criteris de bellesa al diccionari, pot passar qualsevol cosa. Ja ho canten els Antònia Font, a Me sobren paraules : "paraules molt lletges (nyu), paraules molt guapes (lapislàtzuli)..."

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT