Publicitat
Publicitat

Un pla B per a Esquerra

ELS D'ABANS. Després de dues legislatures gaudint (i patint) un protagonisme fora de mida, la nova ERC d'Oriol Junqueras ha après a administrar bé el seu silenci i ha vist com les seves expectatives electorals han augmentat de forma clara, sense necessitat de fer res de l'altre món. En la vida política de vegades es dóna aquesta -diguem-ne- injustícia. Com deia aquell, "el futbol és així". Els agosarats s'equivoquen més i després ho paguen. Carod i Puigcercós van pagar cars els seus errors, mentre que el seu hereu n'ha tingut prou amb una hàbil política basada a no ficar-se en embolics, contemplar impàvidament el desgast dels seus rivals i deixar-se empènyer pel vent de cua. Una ventada sobiranista que, per cert, no es pot entendre sense les aportacions de Carod, Puigcercós, Ridao i altres damnificats dels dos tripartits. I són aquests dirigents els que van deixar via lliure a Junqueras amb generositat, protagonitzant el relleu més pacífic que es recorda a ERC. Algú ho havia de dir...

PROVA DE FOC. Ara bé: Oriol Junqueras és un polític intel·ligent i preparat, és alcalde d'una població metropolitana -en el context actual, els alcaldes fan política en majúscules, com demostra el dossier que avui publica l'ARA- i s'està revelant com un excel·lent orador (la seva intervenció després de la cimera sobre el pacte fiscal va ser realment antològica, com ja va destacar en aquest diari Xavier Roig). No és tan brillant com Carod però és força menys frívol i no li fa mandra parlar d'economia. Junqueras ha encarat bé l'etern dilema tàctic d'ERC -la relació amb CiU- a base d'una dutxa escocesa practicada amb gran precisió. És cert que els convergents se li han avançat, triant el PP com a soci preferent, però ell ha respost amb astúcia, sense posar el crit al cel. Junqueras ha entès que el moment és greu, que la fermesa s'ha d'exercir de forma serena i -sobretot- que els seus votants no li demanen especialment que foti canyaa Artur Mas. També ho han entès al seu partit, que aparentment és una bassa d'oli. Però la seva prova de foc encara no ha arribat.

TRES REPTES. Com a líder del partit, Oriol Junqueras té tres reptes importants. El primer, reunir el vot dispers de l'independentisme d'esquerres (i això inclou seguir amb molta atenció el fenomen de les CUP) però deixant clar que el timó el porta ell i que els guirigalls i el verbalisme són cosa del passat. El segon, situar-se a la distància justa dels antics socis del tripartit, és a dir: mantenint el seu perfil, però sense renunciar a accions unitàries per oposar-se a CiU i PP, quan tinguin febrades ultraliberals. I el tercer repte, on ERC es juga les garrofes, és impedir que les pressions externes aigualeixin el pacte fiscal. Això darrer és molt, molt difícil, i ho serà més en un escenari de rescat. Aleshores, en el previsible carreró sense sortida, és quan ERC haurà de decidir si es mulla fent costat al famós pla B de CiU -un pla que a hores d'ara té uns contorns poc definits-, apel·lant al mateix gradualisme que va justificar el tripartit; o bé si es manté al marge, irreductible, mirant de forçar el tret de sortida cap a l'estat propi. Aquest és el seu propi pla B. La qüestió és si l'Esquerra de Junqueras arribarà a tenir prou força per defensar-lo.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT