Publicitat
Publicitat

ABANSD’ARA

La poesia de J. Palau Fabre

De la crítica de Jaume Bofill i Ferro (Barcelona, 1893-1968) a Ariel (X-1946). Avui fa cent anys del naixement de Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008), poeta que, en aquells anys d’una postguerra infausta per a la cultura catalana, era una de les joves grans promeses en la represa de l’activitat literària, llavors decaiguda, estabornida per la repressió.

Després de Maragall, amb el seu romanticisme anhelant i entusiasta, rerassagat, certament, però com a tal potser més ric i complex que cap altre, la poesia catalana va trobar el seu classicisme. Carner, Guerau de Liost, Riba, Manent, tan admirables en llur segura i mestrívola serenitat. Però en els epígons d’aquestes grans figures, la joventut d’ara, la nota que sembla dominant és una certa timidesa, un sentit tan ultrat de la discreció i la mesura, potser una fixació tan rígida en determinades formes, que gairebé podríem creure que la serenitat comença a degenerar en estancament. És, per tant, en contrast amb l’elegant circumspecció de l’actual poesia catalana que ens apareixen plens d’interès, valuosos tanmateix, el neguit, la passió, l’audaç arriscament de Palau Fabre. Si en certs moments resulta gairebé perillosa la seva actitud, no se li pot negar una valentia anunciadora de riquesa i vitalitat internes. [...] L’“Aprenent de Poeta” és el títol del seu primer llibre, i aquestes paraules defineixen ben bé la poesia de Palau Fabre. Un aprenentatge, però, anhelant, ardent, lluminós. A desgrat de falles esporàdiques, si bé innegables, gloriós. El que ha començat el seu camí és un poderós esperit. I avança vers l’atzar i l’aventura, vers la llum i la fosca, vers els cels, les terres, les aigües i els estels. Volenterós, ardit, a cap afany, a cap fadiga no desdiu. En moments d’assenyament gairebé enterc, no vacil·la el nostre poeta d’emprar les formes d’expressió més atrevides, més crues, fins i tot francament inconvenients. [...] No vol tenir per sobreres cap de les forces vitals, ni les més obscures; no tem, per exemple, ni la sexualitat a flor de pell, la que sol menysprear-se com a simple estremiment animal. [...] Però en certs moments el nostre poeta sembla com si sentís la fatiga, el desencís de la seva exaltada ruta, com si es recollís un moment en algun racó ombriu, secret, regalat del camí, per tal de deixar fluir la seva melangia -aquesta versió jovenívola, tan bella, del dolor de la vida-, la seva amarguesa més recòndita, en una dolça i trista musicalitat. Ens apareixen els poemes d’aquests moments, no exempts d’una gràcia molt personal, ben dins la línia d’aquell esmentat classicisme català, però d’un to més punxant, més intencionat: Guareix l’amor / noia blanca. / Viu vora el cor, sota casa. [...] .

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT