Els porters
Aquest porta un guardapols blau marí i unes vambes blanques. És el que més destaca de la seva figura, de trets asiàtics, d’una edat indeterminada. A la mà, un pot de pintura blanca, buit, que li serveix de cubell. A dins del pot, l’arreplegador. L’arreplegador serveix, diguem-ne, per fer avançar el pot.
Surt al carrer, abandona la porteria, i escombra fulles de la vorera. Les fulles les tira al pot de pintura. Ara l’arreplegador ja no és a dins del pot, perquè el fa servir. Després, llença les fulles del pot de pintura a la paperera. Un cop fet això, sospira i es posa a fer una altra feina.
El porter de la porteria del davant, en canvi, el que fa és espolsar l’estora enmig de la carretera. Per què la deu espolsar allà i no a la vorera? Després, se l’emporta, qui sap si cofoi. Ho sembla. Els dos porters es coneixen, ho veig.
El porter del guardapols blau marí que dèiem abans empeny el cubell blanc amb l’escombra a dins. Quin gest més eficaç. Després, llença les fulles a la paperera del davant. Un cop fet això, es posa els guants, que tenia ficats a la butxaca, va cap a dins i treu la mànega de color groc. L’estira. Es posa a regar el carrer. Un senyor que camina per allà agafa el gos llepafigues que passejava i el carrega a coll. L’altre porter, el de la porteria del davant, esporga les plantes, en treu les males herbes, les esponja.
Després els dos porters se somriuen lleument. No sé com, perquè no sembla que ho hagin pactat, es troben enmig de la vorera de la dreta i marxen carrer avall. Diria que van a esmorzar. Després, al cap d’una estona, tornen amb el nas vermell, les galtes colrades i un somriure que abans no se’ls veia. La vida que porten és moderadament feliç.
