Publicitat
Publicitat

Visca el sistema

El problema del problema

A la primera cullerada, una mosca. Pel que es veu, fins i tot els millors s'entrebanquen de tant en tant, i vet aquí que l'encara flamant govern d'Artur Mas s'ha fet un embolic amb el tema dels 80 km/h. La cosa va començar amb l'anunci que la taxativa promesa electoral d'eradicar sense contemplacions la polèmica mesura (ja em disculparan el tòpic, però és que m'encanta escriure "la polèmica mesura") seria suavitzada per procedir, si de cas, a una prudent flexibilització dels límits de velocitat. Això podia resultar més o menys criticable segons els gustos i els punts de vista, però de cap manera es podia considerar sorprenent, perquè tothom sap que sempre hi ha una distància més o menys llarga entre la contundència del llenguatge preelectoral i els mil matisos que apareixen de sobte quan un partit o un altre arriba al poder. Qui promet, despromet, que deia aquell. Ara bé, el problema ha estat que, arribat el dia de posar en marxa la flexibilització de marres, el personal no ha entès en què consistia: es pot accelerar fins als 100 km/h o no? I arribar als 120? O bé cal continuar circulant a 80? En alguns moments de la jornada d'ahir, en què la densitat del trànsit es confabulava amb l'anticicló per fer-li la punyeta a Felip Puig, el límit de velocitat es va situar als 40 km/h, com en els dies més leninistes del tripartit. Era fàcil imaginar-se els tres Joans d'Iniciativa -Saura, Boada i Herrera- fregant-se les mans amb un somriure de victòria pòstuma a la cara.

Com que la sensació de desori s'estenia de pressa, va comparèixer Francesc Homs, diligent i disposat a donar explicacions. I Homs, ai las, va argüir que el que hi havia aquí era "un problema de comunicació". Altra vegada no podem ocultar una certa decepció: del portaveu dels millors n'esperàvem recursos més imaginatius, un xic més d'originalitat.

Sí que és veritat que l'actual govern de Catalunya s'exposa a problemes descominals (hi ha premi per al lector que interpreti l'hàbil joc de paraules) en la projecció pública de la seva tasca. Però, a la vegada, no és menys cert que el "problema de comunicació" s'ha convertit en el pretext més freqüentat pels governs de tota condició, signe i pelatge quan necessiten un eufemisme per no admetre que han comès una pífia. (Fa un parell de setmanes, l'encara alcalde Jordi Hereu en va oferir una versió tan deliciosa com demolidora en declarar que el seu principal error havia estat "un excés de modèstia" a l'hora d'explicar la seva gestió de Barcelona. Un altre problema de comunicació, doncs, derivat en aquest cas de les nombroses virtuts que adornen la persona del senyor Hereu, entre les quals hi ha aquesta modèstia que l'ha de perdre.)

Però el problema del "problema de comunicació", allò que el converteix en un lloc comú insofrible, és que sempre fa l'efecte de partir de la convicció que els ciutadans són idiotes. Deu ser per això que entre tots plegats no arribem a entendre els nous límits de velocitat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT