El problema no és el deute
“No hay forma de que haya reactivación suficiente sin que disminuya la deuda y la deuda no puede disminuir sin que se produzca reactivación. La única salida posible a este auténtico círculo vicioso es la reestructuración lo más ordenada posible de la deuda” (Vicenç Navarro i Juan Torres, novembre del 2014)
El paràgraf que introdueix aquest article prové de la proposta econòmica del partit Podem, i és una de les diverses manifestacions que fa en el sentit que sense una reestructuració del deute espanyol és impossible que sortim del forat, perquè aquest deute estaria absorbint “recursos absolutament essencials perquè l’economia funcioni”. Navarro i Torres no són els únics que defensen aquesta idea, i sovint s’invoca l’opinió, en el mateix sentit, d’un editor del Financial Times (W. Münchau: “Radical left is right about Europe’s debt ”).
Òbviament, el deute espanyol és un problema i qualsevol reducció alleujaria la nostra situació. Ara bé, només és un dels nostres problemes, i la seva reestructuració no resoldria res, fins i tot si consistís en una quitança significativa.
Quina càrrega representa el deute públic espanyol? El primer que cal dir és que el deute de l’Estat és molt diferent del d’un particular en un punt crucial: no se n’espera la reducció de l’import (en els últims 35 anys, gairebé cap any cap país de l’eurozona ho ha fet); només cal pagar-ne els interessos. Per aquest concepte, i d’acord amb els pressupostos per a l’any vinent, l’Estat pagarà 35.490 milions d’euros. Sembla una xifra colossal, propera als 100 milions diaris, però per valorar-la hem de tenir present que va a la baixa i que es tracta del 3,4% del PIB. ¿Representa una càrrega insuportable un 3,4% del PIB anual? D’acord amb els càlculs del ministeri que dirigeix el Sr. Montoro (que subestimen els que fa la Generalitat), Catalunya suporta una càrrega anual per formar part de l’estat espanyol equivalent al 4,25% del seu PIB, i ni el Sr. Montoro ni Podem semblen considerar que aquesta càrrega esclafi Catalunya.
Una altra demostració que el deute espanyol no representa una càrrega insuportable és comprovar que l’economia avançada que està evolucionant millor en aquest moment és la dels EUA, i, dins d’Europa, la irlandesa. Doncs bé, totes dues ho fan suportant un nivell de deute superior a l’espanyol (un 105% i un 112% del PIB respectivament, quan el nostre és del 99%).
D’altra banda, si Espanya estigués més ben gestionada, el seu nivell d’atur seria inferior i la seva producció superior. En quant? Com que hi ha un 26% d’atur, podríem pensar que com a mínim en un 15%, però si volem ser conservadors podem fer servir l’estimació de l’FMI, que ens diu que el gap és d’un 5,4% del PIB. És a dir, amb una gestió més eficient de la nostra economia podríem compensar amb escreix la càrrega que representa el deute.
Una altra manera de contemplar el problema del deute és imaginar-nos què ens passaria si algú es fes càrrec d’una tercera part del nostre deute, que és més que el que pot esperar-se d’una “reestructuració ordenada”. En aquest cas, passarien dues coses. En primer lloc, la càrrega dels interessos es reduiria en l’equivalent a un 1,1% del PIB. Es tracta d’una quantitat important, però la recent caiguda del preu del petroli representa un alleujament dels nostres comptes equivalent a un 1% del PIB, que és el 90% d’aquell 1,1%, i no he sentit a ningú proclamar que la caiguda del preu del petroli representi la solució del 90% dels nostres problemes.
La segona cosa que passaria és que, amb un deute equivalent a només el 66% del PIB, l’Estat podria somniar a endeutar-se més. ¿És en això en el que estan pensant els que manifesten que sense la reestructuració del deute no podrem sortir del forat? Si aquest és el cas, em temo que no puc coincidir amb ells. ¿Per a què serviria que tinguéssim més capacitat d’endeutar-nos? D’acord amb la nostra experiència, per fer obres innecessàries. Recordem que se’ns acaba d’anunciar un nou anell de circumval·lació de Madrid (la M-70), i que les obres de l’AVE Madrid-Galícia avancen a tota marxa.
En definitiva, el deute és un problema, però està molt lluny de ser el problema, i la seva reestructuració ajudaria, però ni és imprescindible ni ajudaria més que marginalment a solucionar els problemes econòmics que afrontem. Aquests problemes són més profunds i es refereixen a les prioritats dels qui ens han governat i ens governen. Mentre el model productiu espanyol no s’orienti a la productivitat i el model social a l’equitat, no sortirem del forat.
En els últims trenta-cinc anys se’ns ha donat i se’ns ha prestat una quantitat astronòmica de diners. La solució no consisteix que algú ens en presti uns quants més.
