Publicitat
Publicitat

La quimera de l'or

La crisi que estem vivint marca la fi d'una llarga temporada de creixement; no sabem quan en sortirem, ni com serà la nova normalitat que ens espera. Per centrar les nostres idees, mirem d'imaginar un objectiu possible. La bretxa entre el PIB per càpita dels Estats Units i el de l'Europa dels quinze és del 24%: què podem fer per cobrir-la? Un estudi recent de la consultora McKinsey, Beyond Austerity , respon la pregunta amb tot detall, i ens aporta un mapa per aconseguir la meta proposada.

La proposta genèrica ja la coneixem: la nostra economia és menys productiva que la dels EUA: per ser més exactes, un treballador nord-americà produeix un 15% més que un europeu (i un 28% més que un d'ibèric). Un model productiu obsolet? No, o no del tot: el 80% de la diferència de productivitat s'explica per la major productivitat dels EUA en els mateixos sectors que a la UE dels quinze. Una primera lliçó, doncs: no es tracta tant de fer coses noves (això requereix temps i costa diners) sinó de fer que el ja estem fent, però això sí, de fer-ho bé.

Aquesta primera lliçó és especialment pertinent quan es tracta dels serveis (al cap i a la fi, no s'han d'esperar grans diferències entre un país i un altre en la gestió de centrals elèctriques o de les locomotores de ferrocarrils), el sector que engloba des dels cambrers fins als banquers passant per registradors, farmacèutics i, no ho oblidem, funcionaris públics. La seva importància ve del fet que la gran part de la bretxa de productivitat dels últims quinze anys la generen els serveis i, en especial, els anomenats serveis locals (és a dir, comerç, construcció i serveis professionals; no els financers). Malauradament, és en els serveis, en especial els serveis a l'empresa, on la bretxa és més gran, encara més en el nostre cas: si en deu anys la productivitat ha crescut un míser 40% als països nòrdics, a l'Europa del sud ha disminuït un 22%! Tot i que l'estudi no en fa esment, un no pot evitar pensar que la jungla administrativa en què es debat qualsevol empresa que opera a Espanya ha de ser una de les protagonistes d'aquesta caiguda.

Serem més ganduls que als EUA? El fet és que el nombre d'hores anuals treballades aquí és un 25% inferior a les d'allà (encara que els europeus meridionals amb lloc de treball fan més hores que els seus congèneres del nord). La meitat d'aquesta diferència l'expliquen les vacances: de mitjana, aquí tenim cinc setmanes més per any de festius que als EUA. La major incidència del treball femení a temps parcial (freqüent sobretot a Alemanya, on les escoles tanquen per la tarda) i la menor participació dels treballadors de més edat (de 55 a 64 anys), resultat a Espanya de generoses campanyes de jubilació anticipada, expliquen la resta. En el cas espanyol, a més, no hi ha dubte que els nostres horaris laborals ofereixen grans oportunitats de millora: són possiblement els menys racionals del món civilitzat.

La llista dóna per llogar-hi cadires. Algunes d'aquestes mesures poden aplicar-se en unitats molt petites; moltes no haurien de costar diners: fer bé el que un ha de fer de totes maneres és un exemple. Altres tenen una despesa potencial molt elevada: racionalitzar el sector molt atomitzat del transport per carretera -és a dir, augmentar el pes de les grans flotes- té conseqüències tant per a la feina com per als ingressos dels camioners; augmentar l'eficiència del sector comercial -és a dir, augmentar el pes dels supermercats enfront les botigues de queviures de barri- també té conseqüències per a l'ocupació. Només si les vendes augmenten -a l'exterior si el mercat interior no creix- és possible racionalitzar la producció sense augmentar l'atur, per això és important tenir clients a l'exterior. I quedar-se amb cinc setmanes menys de vacances a l'any també té el seu cost.

Un últim factor a tenir en compte: totes les xifres anteriors són mitjanes, com si tots els ciutadans de la UE-15 gaudissin de la mateixa renda. Però a la pràctica no és necessàriament cert que un rebi el fruit íntegre del seu major esforç. Vivim en un dels països més desiguals de la UE, cosa que significa que el resultat dels augments de la productivitat es repartirà de manera desigual: els dies de vacances són un cosa que donem per segura; els augments de salari, no. És que un major creixement beneficia tot el món; però si el nostre país fos més igualitari, l'esforç necessari per reduir la pobresa seria menor.

Cal escollir. Durant les últimes dècades hem adoptat els patrons de l'Europa més rica, però no sembla que haguem adoptat les seves exigències, els comportaments que aquests patrons de vida requereixen per a tothom. Hem deixat de ser l'espanyol pobre (però simpàtic) sense convertir-nos en el suís avorrit (però responsable). Com quan érem nens, ens hem menjat tota la xocolata abans de començar amb el pa. No es pot tenir tot. No tenim l'obligació de voler ser més rics; però hem de reconèixer que l'or gratis sempre ha estat una quimera.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT