Publicitat
Publicitat

La rebel·lió dels modestos

Idea per a [REC] 4 : Exterior. Dia. Camp de futbol. La televisió s'entreté a fer plans curts de rosses tenyides que saluden excitades des de la pantalla del marcador. Uns nens de bolquers amb la samarreta del Saragossa són transportats al camp per a la foto amb l'equip. Així que comença el partit, Mascherano prova de córrer però una gespa que el cobreix fins al tou de la cama el trava i li impedeix atrapar els davanters. Minuts més tard, Messi vol galopar però només li surt un braceig impotent i unes gambades esgotadores, perquè té gespa fins a la cintura, i el públic riu perquè ningú no sap on és la pilota. Puyol allarga la cama per fer un tackle i desapareix engolit per la terra. Valdés vol aturar un penal però una planta carnívora li ha devorat la mà dreta. Es va fent fosc. Uns grans esbarzers acaben cobrint tot l'estadi. Només se senten els plors dels nens de bolquers i els crits de les mares. Les rosses sagnen amb la cara plena d'esgarrinxades. Un locutor, amb la cabina envaïda per insectes de picada letal, pronuncia les seves últimes paraules: "Potser sí que la gespa estava un pèl alta".

Un col·lega em justificava en un tuit aquest truc de la gespa de pam dient que "els modestos han d'aprofitar els seus recursos". Deuen ser els mateixos modestos que van pel món lamentant que aquesta sigui una Lliga de dos però que després perden a casa amb el cuer.

L'estat dels terrenys de joc que es troba el Barça l'obliga a prendre dues decisions d'urgència. La primera és que els responsables del màrqueting esportiu del club firmin ja un acord de patrocini amb algun fabricant de tallagespes. Ningú no està fent més pel negoci. I la segona correspon a Guardiola i consisteix a dedicar un camp de la Ciutat Esportiva als entrenaments amb gespa alta i terrenys bonyeguts per recuperar l'experiència d'endevinar quina mena de bot farà la pilota.

Johan Cruyff, en el llibre de converses sobre futbol que va mantenir amb Sergi Pàmies ara fa deu anys, explicava que quan era entrenador de l'Ajax de vegades se n'anava a entrenar amb els nois de deu anys a l'aparcament. La idea era que si vas a la topada i caus sobre el ciment et fas mal i, per evitar-ho, els nois havien d'aprendre a decidir més ràpidament què feien amb la pilota. Només pel sol fet d'introduir un terreny aspre i inusual l'entrenador fomentava l'anticipació: arribar primer i passar-la de seguida. I quan aquests nois tenien 18 anys competien amb avantatge davant de contraris més forts però més lents, als quals sorprenien per velocitat. I concloïa: "Sempre he pensat que cada desavantatge té el seus avantatges".

Aquesta plaga de camps lamentables que últimament es troba el Barça no tindrà més avantatge que permetre una nota a peu de pàgina per explicar les martingales que s'empescaven alguns contraris per frenar els blaugranes. Perquè la història amb majúscules més aviat parlarà de partits com els de Messi a la Romareda, on va tornar a jugar com si s'hagués de guanyar el lloc.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT